Els savis i els masclistes creuen que la cosa més normal del món és una
llengua que s’oblida sistemàticament de la meitat dels que la parlen: el gènere
masculí és el rei. Com l’home, és natural. També hi ha una altra espècie que es
fa un embolic important amb el llenguatge no masclista i el políticament
correcte i acaba engendrant una cosa que no és llenguatge ni és res. L’exemple
més excels és el dels “miembros y miembras”, però hi ha moltes més fórmules que
aconsegueixen fregar el ridícul. Tanmateix, una mica de sensibilitat és més que
suficient, especialment en llengües tan riques –i mascles- com les nostres, la
catalana i la castellana. N’hi ha prou amb tenir ganes de buscar expressions
que inclouen i no exclouen, de remenar entre les paraules del diccionari i,
també, de no complicar les coses més del necessari. Un terme mig que costa de
trobar, sens dubte, però que aconsegueix no torturar l’idioma més del compte i
guanyar temps perquè apareguin noves maneres de dir les coses.
Si les llengües
no canviéssin mai (cosa que als acadèmics i als masclistes els fa pànic) encara
parlaríem llatí o alguna llengua ibèrica o a base de crits i gemecs guturals. O
sigui que és perfectament possible afavorir l’evolució del llenguatge cap a
nous horitzons sense que això esdevingui una tragèdia. Però cal tenir ganes
justament d’això, d’afavorir aquest procés i no d’obstaculitzar-lo. I aquí,
clar, topem amb aquell acudit tan vell: com poden dir-ne “fromage” els
francesos quan és tan clar i absolutament indiscutible que aquesta cosa es diu
formatge i s’ha de dir formatge per tota l’eternitat?