Tal dia com avui,
cap al tard, fa una mica més de dos mil anys, se suposa que una
parella a punt de tenir un fill estava buscant desesperadament un
allotjament. Josep i Maria, en el molt improbable cas que hagin
existit, en un encara més improbable 24-D de l'any zero, no haurien
pogut llogar-se ni un miserable pessebre si fos amb els preus i lleis
de lloguer que tenim al nostre país. Barcelona, per exemple,
experimenta aquesta situació amb més duresa que ciutats com
Terrassa, i tot indica que comença a expulsar persones i famílies.
Els lloguers de pisos estan pels núvols, per moltes causes:
operacions especulatives de grans i petits propietaris i inversors de
pisos, l'efecte “Airbnb”… I les inexistents limitacions legals
als preus abusius. No estaria malament, gens malament, que en aquest
país es comenci a pensar seriosament en posar topalls als preus de
venda o lloguer de les propietats immobiliàries. Sí, seria un
atemptat als sagrats principis de l'economia de mercat i la lliure
competència, una catàstrofe per a tots els que viuen d'una o altra
manera del totxo: els propietaris de locals comercials que apugen i
apugen les tarifes, la banca, les immobiliàries, els notaris,
Hisenda, els inversors que esperen treure guanys infinits i
exponencials dels seus pisos…
Tenim el país sencer orientat al
totxo, que és una cosa més aviat improductiva i que paralitza la
resta de l'economia, a més de generar bombolles i injustícies
socials a dojo. Ja va essent hora d'acabar amb els pessebres de
lloguer a preu de luxe, amb això que ara s'anomena “gentrificació”
i que no és res més que l'expulsió de ciutadans i famílies pobres
d'un barri o d'una ciutat, amb els abusos dels grans negocis
immobiliaris que arruïnen el comerç, que fan baixar els salaris,
que són una llosa pesadíssima per a moltes empreses, que
consumeixen inversions i crèdits exageradament, uns diners que es
podrien invertir en sectors capaços de crear més riquesa, més
futur i més feina… S
í, ja sé que això és una heretgia, un
horror ideològic, un intervencionisme públic intolerable… El que
es vulgui. Però si no deixem de ser un país “totxoadicte”, en
tots els sentits, no ens en sortirem i al final no ens quedarà,
metafòricament parlant, ni un miserable pessebre on aixoplugar-nos.
Ja és hora de demanar als reis o al tió la intervenció pública,
sensata i valenta, del sector immobiliari per salvar els interessos
del país i de la gent.