Busquin, senyors, polítiques complexes per a un país complex

1/21/2017
El mirall, continuament, ens retorna una mateixa imatge. Agradable per a a alguns, vomitiva per a d'altres, d'acord. Però insistent: a Catalunya, a una immensa majoria no ens fa fàstig ser espanyols. Una altra cosa és què s'entén per espanyols i quina mena d'espanyols voldríem ser, si és que això és possible de decidir, cosa força dubtosa... 

Mirem, per exemple, la darrera enquesta del CEO. El 46% de la gent considera que el principal problema que tenim és la relació amb Espanya. “Relació”, paraula força neutra que pot emparar coses molt diferents… Però quedem-nos amb això que ens immobilitza i bloqueja, tenim un problema gravíssim de “relació”, que ara per ara no sabem si podrem resoldre. I com ens sentim? Un 39,7%, tan catalans com espanyols, o tan espanyols com catalans. Un 24,9%, només catalans: una quarta part. I als dos sentiments majoritaris s'afegeixen matisos importants: un 23,2% que se senten més catalans que espanyols, un 5,4% que se senten només espanyols i un 3,6% que se senten més espanyols que catalans. 

Si volem manipular el retrat, convertim-lo a blanc o negre. Però si el volem entendre, i fer política a partir del “sentiment”, hi ha marge per fer moltes coses, més enllà del soroll dels mitjans de comunicació i dels estrategues que volen simplificar-ho tot i polaritzar entre el blanc o el negre, o espanyolistes o independentistes. Per exemple, admetent que la catalanitat és el sentiment rotundament majoritari (amb diferents graus), tampoc no es pot negar que conviu amb diferents graus d'espanyolitat més o menys intensa, que donarien marge per a fórmules creatives i intel·ligents… La foto fixa es repeteix una i altra vegada. 

Aquest país no es divideix entre independentistes i unionistes, sinó que exigeix matisos molt importants, no gens anecdòtics. Hi ha marge per fer política d'altura, si és que hi ha algú disposat a fer-la, i després dedicar-nos a altres temes també importants: comença a ser urgent sortir de la paràlisi del bucle, de les politiquetes a curt termini. Veurem algun dia això? Ho dubto, francament. Seria possible, sí, però caldria una grandesa, un valor, que ara no es veu per enlloc. Ni a la política madrilenya ni a la barcelonina. 

Tanmateix, una i altra vegada, la realitat, tossuda com una mula, ens diu més o menys el mateix: busquin, senyores i senyors, solucions intel·ligents i complexes per a situacions complexes… Seria una sortida, potser la única. I crec que tard o d'hora serà l'únic camí que ens quedarà a tots.

Amb el fred fan l'agost

1/20/2017
Jo juraria haver llegit que el nou sistema de comptadors intel·ligents i mercat sofisticat ens faria més eficients, sostenibles, competitius i no sé quantes coses més, inclòs, per suposat, que tindria la gràcia d'abaratir l'electricitat. Bé, no ho juraria, no, només cal buscar una mica al Google… També juraria, però ja se sap que la memòria és molt traïdora, que el rescat de caixes i bancs no només no ens costaria ni un euro, sinó que encara faríem un bon negoci. Aquí, quan ens hi posem, ens hi posem… 

I seguiria jurant i jurant que recordo infinites promeses en el mateix sentit. Tranquils, que sabem el que fem i això serà la repera. Les pensions? No patiu, les financem amb deute i cap problema. Les retallades? Res, quatre ajustos comptables, fets amb la major delicadesa possible. L'AVE? Un negoci monumental, la millor cosa que s'ha fet mai, una font de beneficis incalculables… La bombolla immobiliària i financera? Igual: la millor època que ha viscut aquest país en segles, prosperitat a dojo, creixement, benestar… I clar, arriben uns dies de fred i resulta que les elèctriques fan l'agost i ens prenen el pèl a gran escala. Però no patim: el govern, sempre atent a defensar els interessos dels ciutadans, ja ha pres mesures. És a dir, amb una mica de sort, encara ens costarà el doble: cada vegada que s'hi posen ens arruïnen una mica més. Mans enlaire, doncs, que això és exactament el que sembla: ens estan robant.

Mentrestant, ens donen unes quantes lliçons sobre la superior eficiència de l'empresa privada, del liberalisme, dels mercats i de la mare i el pare que els van parir a tots plegats. Tenen la cara més dura que el ciment subvencionat. I els resignats ciutadans, què fem? Res. Anar per la casa apagant llums o estudiant a quina hora surt més barat posar una rentadora. És a dir: coses absolutament inútils en un dels països on es paga més cara l'electricitat i on tot, tot, s'assembla cada dia més a un saqueig pirata, amb la benedicció de la gran coalició d'interessos estatal i autonòmica i totes les portes giratòries del planeta. Però això deuen ser paranoies nostres, perquè el país va cada dia millor. És evident, oi?  

Sí, fa fred i ens estem tornant tontos

1/19/2017
Ens estem tornant tontos i ens fan més tontos encara, i jo el primer, que consti. No és per ofendre ningú. Ens posen en alerta constantment: que si farà vent, que si cauran quatre gotes, que si baixen les temperatures, que si pugen, que si ens hem d'hidratar (beure aigua, per als profans), que si estem en alerta vermella o taronja o violeta, que si cal tenir precaució, que si hem d'estar atents als constants missatges de els autoritats i els experts… I així, un dia i un altre, a les xarxes, a internet, a tot arreu, obsessivament. 

Cada dia el temps ens ofereix un motiu d'alarma. Recony, que és tardor i cauen les fulles, vigilem amb no relliscar. Òndia, tu, que és primavera i les flors comencen a obrir-se, vigilem, no fos cas que ens entrebanquem amb una margarida… Ah sí, que és estiu i fa una calor enganxosa, doncs res, a seguir les instruccions per a babaus que ens aconsellen buscar aire condicionat, aigua fresca, ombra… 

És, tot plegat, un magnífic manual per a idiotes. Perquè així és com ens tracten. Literalment, com a idiotes. 

Sí, a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. I si plou, et mulles, què hi farem. I quan fa vent et despentines, quina sorpresa, oi? Això ja ho sabíem i, llevat de situacions excepcionals, anàvem fent, sense massa problemes ni drames. Però no. Ens han hagut de muntar l'estat d'alarma permanent per qualsevol tonteria. Ens exciten amb aquestes coses tan quotidianes i normals, però mai, mai, amb les coses realment importants, no fos cas que se'ns acudís pensar pel nostre compte. Així ens anem convertint en simples receptors d'informació hiperprotectora, en robots que actuen automàticament. Ah, sí, pobre del que no avisi de la propera tempesta! Més val passar-se que quedar curt: si no, els mateixos ciutadans, ben ensinistrats, es queixaran de què ningú no els ha avisat de què calia sortir de casa amb paraigua, bufanda o crema solar. 

Davant d'aquest tsunami d'informació inútil, de tanta estupidesa disfressada d'informació útil, només ens queda una opció: desconnectar. Passar d'ells i de les seves paranoies. Sí, fa fred, i què? I vindrà la primavera i l'estiu… I si no es preveuen catàstrofes, que està bé intentar prevenir-les, potser que ens deixem de punyetes i de tantes tonteries que ens infantilitzen.

Una nova era entre la boira i la pressa

1/18/2017
Mentre el fiscal es pregunta si per trencar els ous cal o no violència i si fer una truita no deixa de ser una forma de terrorisme de baixa intensitat, el president Puigdemont s’ha llançat a la lírica i l’èpica de ple. Ens promet ni més ni menys que una nova era, la d’una Catalunya lliure que sortirà d’un referèndum màgic. Un referèndum que serà vinculant i vàlid... amb lleis o sense, perquè la nova modalitat de referèndums a la catalana es basa en la validesa que aporten els votants. 

Així comencem l’any, prement l’accelerador verbal i el dels gestos. En aquest cas, amb una bona jugada escènica: l’absència de la conferència autonòmica, un “teatrillo” força vistós concebut com a part de la famosa i buida “Operació Diàleg”. Això ha estat bé, la “no-foto” de les autonomies que fan veure que decideixen alguna cosa. I ha servit per començar a tapar el que passarà (o no) d’aquí uns dies a Brusel·les: una presentació a la sala de treball 3C050 del Parlament Europeu, amb la sana intenció de muntar un “pollastre” institucional mentre Europa va a la deriva i digereix el Brexit. 

Tot plegat, poc líric i poc èpic com per sustentar el clam de la “nova era” que veuran els nostres ulls abans d’acabar l’any 2017... 

Ja anirem veient en què acaba la improvisació continua i la fugida cap endavant, a més de la tossuda mania de no reconèixer que els vots i les enquestes no donen -de moment- ales per a la independència ni per a la insurrecció. Amb l’ajut inestimable del govern de Madrid i de la “santa coalició patriòtica”, tot podria ser... 

Però de moment, el país és el que és i la nova era que s’albira a l’horitzó és més aviat boira i pressa. Males conselleres per als anys que suposadament han de ser històrics...

Els súbdits s'ho empassen tot

1/17/2017
El viacrucis judicial de Bárcenas és un magnífic contrapunt al vodevil de les finances dels Pujols i a la propera escenificació del cas Borbón-Urdangarín. Tres moments gloriosos, amb dosis brutals de porno dur, duríssim. El poder d’Espanya i Catalunya obert en canal a l’escorxador de la justícia i els mitjans. Quina naturalitat això d’explicar les “caixes B”, les comptabilitats extracomptables, els viatges de plaer a Andorra, els grandiosos serveis institucionals que oferia el gendre a l’ombra benèvola del sogre amb corona... 

Tones i tones de residus tòxics, de matèries altament contaminants, d’històries putrefactes... I com si res. Tot plegat acabarà en no-res, com solen acabar aquestes coses en aquest país des de fa segles. Com a molt, algú acaba pagant, l’excepció que confirma la regla. I sempre s’acaba trobant la manera de fer més suau el càstig si el condemnat sap estar calladet i aguantar el xàfec heroicament. A qui li toca, li toca, tot i que realment no li toca a gairebé ningú. 

Tot passa entre grans escàndols, indignacions desmesurades, paraules gruixudes... i al final, no-res. Totes aquestes immenses trames corruptes que han convertit aquest país en un fangar tenen altíssimes probabilitats de perdre’s en processos interminables i d’acabar tard o d’hora més o menys oblidades. I si no, assumides, amb la major naturalitat del món, per un país en el qual els ciutadans se senten molt millor si exerceixen de súbdits mesells i de “paganos” de la festa. És la tradició, molt ben consolidada. I per això ni passa ni passarà res, no hi haurà cap catarsi, no es farà neteja, no es canviarà res. 

Només mutaran les formes, s’afinaran els procediments, i para de comptar. Per als que encara somien amb revolucions i canvis (consti que amb la meva simpatia), el paisatge està ple de lliçons sobre la profunda i majoritària naturalesa del país. No tenir-ho en compte és un greu error i es paga amb grans frustracions futures. Les coses són com són i ja està. I anem fent, això sí, remugant una mica i queixant-nos... Davant la tele o el mòbil, al bar o a la sobretaula. I res més.

Ni "we can" ni "we did"

1/15/2017
Sant Obama, futur ex president i premi Nobel ves a saber per què (com el de Dylan) se’n va deixant enrere un balanç trist i pobre. Clar, en comparació amb el perfil més aviat neanderthal de Donald Trump, Obama brilla amb llum pròpia i ens sembla gairebé un déu. Té elegància i dignitat, és un grandíssim venedor de si mateix, no acumula escàndols ni coses rares, sap escriure i parlar amb força, no ha empitjorat les coses, no diu ni fa animalades... Els seus vuit anys no han estat gens malament: precedit per Bush i succeït per Trump, passarà a la història com un gran president i el trobarem a faltar d’aquí a quatre dies. 

Ara bé, quin llegat deixa? Poca cosa. Molts grans discursos i poca cosa més. Fa vuit anys semblava el profeta de les esquerres mundials, així el va saludar moltíssima gent, que es va empassar amb ingenuïtat i superficialitat les genials enganxines del “Yes, we can”. Molt "postureo" progre, superficial, frívol. 

El relat era poderós, seductor, prometedor. El balanç polític d’Obama és un aiguabarreig insípid, barrejat amb moltes, moltes fotos ensucrades de família exemplar i de president seriós però proper, enrotllat, entranyable.

Va prometre infinitament més del que ha deixat, aquesta és la qüestió. I tampoc no s’hi ha esforçat massa. Ha passat per damunt, delicadament, de molts camps de mines: les guerres públiques i secretes, la discriminació racial, les desigualtats, els abusos del capitalisme financer... 

Ha fet poquíssimes coses de les que prometia, però, això sí, ha sabut estar. Potser més “estar” que “ser” o “fer”. 

Per tant, de “we did”, molt poc, poquíssim. Res de res. 

Però de construir el seu propi mite i llegenda, el que es vulgui. Anys vindran en què el recordarem i el veurem més gran del que era. Les moltes tardes de glòria que ens donarà Donald Trump ens esperen... Mentrestant, Aznar ja escalfa motors i prepara l’agenda de contactes a Washington. Que els déus ens agafin confessats, perquè mentre les esquerres feien sant a Barack Obama i es dedicaven a la lírica i a les clàssiques baralles internes, els poders de veritat anaven per feina. El món ha girat, i espera't.

Poca broma amb Carrero Blanco

1/13/2017
“El saben aquel...?” Hi havia un almirall que era el número dos del Caudillo, un home que era tan de missa, tan de missa, que va pujar al cel amb cotxe… Fa gràcia? Poca. I a sobre, per a gent nascuda a partir del 1975, té poc sentit, el mateix que fer un acudit sobre algun rei medieval o un emperador romà… Coses del passat. Tanmateix, a Espanya, no pots fer broma sobre Carrero Blanco, aquell militar que ETA va assassinar, ves a saber si amb la col·laboració d'alguns serveis secrets… Ja tenim una edat, o sigui que fem memòria: amb la seva mort, que no seré jo qui lamenti hipòcritament, va obrir-se el camí cap al final del franquisme i la transició democràtica. 

Doncs bé, fer acudits sobre aquell atemptat et pot sortir caríssim a l'Espanya del 2017. Poca broma. Cassandra, una noia de Múrcia, que publicava al Twitter acudits d'humor negre (com el de Zapata), ja sap de què va: l'amenacen amb dos anys i mig de presó, tres de llibertat vigilada i vuit d'inhabilitació. Tot per uns acudits que sí, eren d'un gust més aviat dubtós, com tot l'humor groller i barroer del món, però que no eren més que simples acudits. I quin és el problema? Ai, el problema! El seu delicte és humiliació envers les víctimes del terrorisme. 

No, no és broma. Absolutament seriós: a Espanya, per fer un acudit sobre Hitler et poc caure el pèl. Ah, que no va ser víctima del terrorisme, per desgràcia, sinó del diabòlic comunisme? Doncs res, posem que de Heydrich, un dels promotors de l'Holocaust, assassinat a Praga en un atemptat. Terrorista? Potser sí. Però qui ho lamenta, que no sigui nazi? 

Considerar víctima a Carrero Blanco és similar, igual d'obscè, de pornogràfic. Víctima, sí. A l'Espanya del 2017, el número dos del franquisme resulta que va ser, per a la fiscalia que està a les ordres del govern espanyol, una víctima del terrorisme. I fer acudits sobre les víctimes és lleig, sí, clar que sí, però catalogar l'ajudant i hereu de Franco com a víctima… 

En fi. El país dóna per al que dóna. Cassandra ja ho ha descobert. Millor que faci broma sobre els republicans enterrats al Valle de los Caídos o al voral de qualsevol carretera. Tampoc no seran acudits de bon gust, però segur que no li passa res.   

El club dels mascles alfa de l'Ibex35

1/12/2017
S'acaben de disoldre, per raons tàctiques i estètiques, tot i que seguiran movent els fils a l'ombra. Eren, i són, i seran, un “lobby”, el Consejo Empresarial para la Competitividad. Sense manies: el club de l'Ibex, suposats “empresaris alfa”, creguts, carregats de testosterona i de diners i de contactes per bescanviar favors. I de patriotisme, per suposat. En dosis superlatives, com demostra per exemple la passió de César Alierta per buscar-li feina i distància al gendríssim Urdangarín. 

Eren, són i voldran ser el govern A, a l'ombra, movent els fils del govern B, que és el que surt als diaris. A Zapatero, per exemple, li fascinava reunir-se amb ells i que li fessin la pilota, just abans del naufragi que ell solet va agreujar. 

Doncs bé, el club de l'Ibex ha mort oficialment: les coses i les cares han anat canviant i ara hi havia una majoria partidària de passar a la clandestinitat, a la discreció, sense tantes cimeres i fotos a la Moncloa. O fotos de família com la que fàcilment es pot trobar al Google, amb tots aquests mascles alfa (amb tres dones alfa, com a excepcions) i el rei de la buidor, Felip VI. Una foto que parla per ella sola. 

Regnen però no governen, o governen però no regnen, o és igual: són una societat d'interessos, de conveniències, de favors i martingales, de rescats, de mega contractes estatals. La mateixa que ara vetlla des de la penombra per la “gran coalició camuflada” i ens comença a vendre les moltes i bones coses que fan pel bé del país. 

Tot forma part del mateix “cuentu xinu”: anem bé i cada dia anirem millor, tots units, agermanats, pel recte camí de l'austericidi, la desigualtat, la indecència… ai sí, perdó, que me n'oblidava, i de la competitivitat. Això que no falti. És la seva raó de ser, la competitivitat. Mentides i mentides, tones de mentides, que ens seguiran venent fins que aconsegueixin el seu objectiu: la ruïna total d'aquest país, la seva decadència més absoluta, que no és incompatible amb el seu èxit empresarial o la multiplicació de les seves fortunes. 

Però clar, això no ha passat, en el fons res no ha existit. A ells, angelets meus, només els preocupava la competitivitat de l'economia espanyola. Tota la resta són fantasies malaltisses i teories de la conspiració. Com els embolics d'espies i escàndols sexuals de Trump, Putin, els Clinton i companyia. Res, pura ficció. Ja se sap, només era un club de grans patriotes i empresaris galàctics...
Amb la tecnologia de Blogger.