Pirateria legal: el preu de la llum

(2.12.2016) Es pot fer una estafa gegant amb permís del govern i de la gran majoria de la classe política? Sí, es pot. I perfectament legal. És el que ens fan amb la benzina, per exemple, des de fa segles, i no passa res: puja perquè puja, com si fos un fenòmen extraterrestre i incomprensible, i no baixa perquè no baixa. Per la mateixa raó: es tracta de fenòmens inexplicables racionalment, que només podem entendre si partim de la conxorxa entre poders polítics i poders econòmics en contra dels clients i dels ciutadans. 

Però l'electricitat supera amb nota l'estafa de la benzina. Gràcies, fonamentalment, a al complicitat del poder polític, que no és només el govern espanyol i català. El rebut mitjà al mes de novembre ha pujat un 2,3%. És la setena pujada mensual consecutiva, justificada en unes vagues explicacions sobre els mercats elèctrics: també ens podien explicar una història de pirates i serviria igual, perquè aquests mercats senzillament no existeixen, són una ficció. De manera que aquest any ja anem cap a un increment del 20%, ni més ni menys, de la factura. I ens ho venen, hàbilment, dient que hi ha una certa rebaixa sobre l'any passat… Doncs res, agafem un rebut de fa deu anys, un de fa cinc, un de fa dos i comparem-los. 

Han apujat l'electricitat tot el que han volgut amb la complicitat dels governs i de gran part de les oposicions, hem de suposar que a l'espera de favors, portes giratòries i altres meravelles. Paguem molt més del doble que abans, sense cap mena de justificació objectiva: ni guerres, ni sequeres, ni tempestes solars. Res. Pura especulació, pura avarícia i pura pirateria amb permís de la política, enmig d'una gran indiferència generalitzada. 

Guanyen milers de milions més que abans, tallen l'electricitat a qui els surt dels nassos, es passen les lleis per on tots sabem i encara ens donen consells per estalviar energia i ser més sostenibles. Tenen la cara més dura que un comptador intel·ligent i que el BOE, el DOGC i els partits que els protegeixen i els donen carta blanca per robar a tort i a dret. I no passa res. La Gürtel, els EREs andalusos o els Pujols, al costat d'això, són una broma. I no passa res. Però tampoc no ens equivoquem: la culpa, en el fons, és nostra, dels ciutadans. Per permetre dòcilment, estúpidament, que no passi res.

La partida

(1.12.2016) Sí, està allà, amagada en algun raconet del usb dels pressupostos, però ben visible. L'han assenyalat clarament: ep, fixeu-vos, hi ha aquí sis milionets d'euros camufladets per fer un referèndum, però sigueu discrets, no ho digueu a Madrid, que ens porten als tribunals. Sembla contradictori, oi? Amagues la partida però la subratlles amb retolador fluorescent… Curiós i significatiu.

És una partida dels pressupostos de la Generalitat per al 2017, dissimulada com una reserva per a processos participatius, inclosa en el paquet de “fons no departamentals”, que sona a cosa avorrida, però com totes les coses avorrides resulta que té una sorpreseta amagada… Una mica infantil, tot plegat. 

En això ha acabat la famosa astúcia? Sí, no té més recorregut, perquè l'astúcia es practica calladament i no s'anuncia als quatre vents. Ho sap tothom, i no ho sabia “l'astut”? Sí, clar, però el joc era un altre, la fugida cap endavant i campi qui pugui. Ara el retolador fluorescent indica el camí als vigilants de l'Estat: aquesta és la partida que ens haurieu d'il·legalitzar, i així si no es pot fer el referèndum serà culpa vostra… 

Quin descans, al final, si no hi ha manera de fer el referèndum i ningú no s'ha d'abaixar els pantalons i rectificar. 

Per altra banda, calia la partida? Jo diria que no. Si vols fer un referèndum i saltar-te a la torera totes les lleis, segur que vindrà de la llei de pressupostos? Ja posats no ve d'un pam ni de sis milions. El menor dels delictes serà fer un traspàs de diners d'una partida a una altra. De manera que el joc no va d'això. 

Mentre es va fent evident que no veurem el referèndum ni en somnis, alguna sortida s'ha de trobar. Com la partida subratllada en groc fluorescent: faci'ns el favor d'anul·lar-la, sisplau… I després ja veuran què ens expliquen. 

Perquè en tota aquesta efervescència del procés, que moltíssima gent ha acollit de bona fe, hi ha una gran dosi de presa de pèl, d'oportunisme i de frivolitat. Per tant, a veure si a Madrid afluixen una mica i ens obren una porteta, a més de declarar il·legal la partida. Serà un gran favor, perquè cada dia més, per a certa gent, es tracta sobretot de com salvar la cara...

Burques a l'holandesa

(30.11.2016) No és el major dels nostres problemes, sens dubte. Ni el menor. Però algun dia caldrà afrontar amb mesura i amb un cert rigor igualitari la qüestió dels burques. A Holanda ho acaben de fer, i potser ho podríem situar en el context de l'onada populista i xenòfoba europea: a escoles, hospitals i transports públics, el burca estarà prohibit i s'imposaran multes. A qui? A les dones, se suposa, per variar. Les esclaves que porten aquesta indumentària ofensiva i humiliant, encara hauran de pagar uns quatre-cents euros. Una gran mesura igualitària, sens dubte. Com faran a França si guanya Fillon: perseguir l'animalada dels burkinis, i si pot ser castigant doblement les dones, millor, clar que sí… 

Tanmateix, entre la prohibició i la indiferència que permet que continuï aquesta ofensa a la dignitat humana, bé deu haver-hi algun marge de maniobra, dic jo, especialment per a les persones i els partits progressistes... Si els extremistes segresten la lluita contra la infàmia del burca, estem llestos. 

Aquesta hauria de ser una de les banderes de l'esquerra europea, que en teoria s'hauria d'indignar davant de cada burca i que no ho fa per no buscar-se més maldecaps dels estrictament necessaris. 

El burca, i tot el que representa, ens ha d'ofendre no des de l'integrisme occidentalista, blanc o cristià, sinó des de la lluita per la igualtat, que forma part de l'ADN del millor ideal europeu. 

Però anem fent com si res, permetent que els talibans occidentals es facin seva aquesta lluita, quan en el fons el seu objectiu final no és en absolut la igualtat entre sexes ni cap altra forma d'igualtat. Anem fent veure que no veiem les burques (poques, cert), ni tot el masclisme brutal que simbolitzen. 

Seguim així, sí, que no passa res i la qüestió ja s'anirà solucionant per ella mateixa, o en tot cas ja ens hi acostumarem, com si fos una cosa anecdòtica. Anem renunciant alegrement a l'ànima d'Europa, als vells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat… i ja ens ho trobarem. Però no patim, aleshores sempre podrem indignar-nos i dir que la xenofòbia, el populisme i el neoliberalisme són els culpables. Sens dubte. Serà molt tranquil·litzador. I així les esquerres continuaran sense entendre res del que està passant i renunciant a canviar-ho.

Sempre ens quedarà Portugal

(29.11.2016) A Espanya hi ha govern de la dreta per a posem que... quatre o vuit anys, com a mínim. O per a més, qui sap. O per a tota l'eternitat. 

A França, la dreta és a punt de conquerir el poder, en gran part gràcies als abundosos mèrits del tàndem Hollande-Valls i de la febrada del lepenisme. 

A Alemanya, Merkel diu que vol repetir, i té tots els números per aconseguir-ho. 

A Itàlia, a l’espera de l’imprevisible referèndum de diumenge, tampoc no s’espera cap govern mínimament progressista. 

Ens queden Grècia i Portugal. La primera, amb en Tsipras de genolls, després de tantes falses lliçons de radicalisme i dignitat, no és una referència per a res. 

Però Portugal... És una altra cosa. 

Allà van saber fer el que a Espanya va ser impossible per l’egoïsme, la supèrbia, la fossilització i la formidable buidor ideològica de les esquerres, les velles i les noves. Un pacte a la portuguesa, una “geringonça”, que en diuen allà. Però que funciona. Ha donat uns resultats més que raonables per als ciutadans i per a la castigada economia portuguesa. El país no s’ha enfonsat, compleix més o menys els seus compromisos i objectius de dèficit, fa poc soroll, i a sobre està frenant l’austericidi. I, per si faltava alguna cosa, els talibans tramposos de Brusel·les i Berlin tenen pocs arguments per criticar el que estan fent, perquè se'n van sortint. 

I nosaltres amb Rajoy. Quina enveja. 

Clar, a la resta de la península Portugal no ens importa gens ni mica, perquè anem de sobrats i preferim entretenir-nos amb el dictador Fidel Castro i altres nostàlgies suposadament esquerranoses.

Mentrestant, les esquerres portugueses van fent coses, a la seva, demostrant que hi ha altres polítiques possibles i que no són cap hecatombe que ens porti a la fi del món. Han revertit moltes polítiques neoliberals i han demostrat que les coses es poden fer d’una altra manera, amb un govern seriós en minoria. Ja porten un any, sense radicalismes, amb molt pragmatisme i amb resultats. 

I aquí? Aquí el soroll continua, l’esquerra vagareja perduda per les galàxies i Rajoy governa amb força comoditat i continua aplicant el full de ruta de l’austericidi. 

Anys perduts, els passats i els propers, que ja no es podrà dir que són culpa de Rajoy, sinó de tots els que el van posar, per activa o passiva, mentre s'entretenien amb les seves cosetes i les seves misèries. I així ens va.

Víctimes: 1 de cada 3 dones

(25.11.2016) La dada és brutal. Una de cada tres dones europees ha patit en la seva vida alguna forma de violència masclista: agressions físiques o sexuals. Aquesta és la dimensió del drama, davant del qual encara gran part de la nostra societat es queda absolutament indiferent. I encara es poden afegir algunes dades més, igualment esfereïdores. Una de cada vint dones ha estat violada o agredida sexualment. Una de cada tres ha patit maltractaments psicològics per part de la seva parella. Una de cada dues ha patit assetjament sexual. I es considera que només una o dues de cada deu presenten denúncia: si ho féssin totes, bloquejarien la policia i la justícia. Aquesta és la crua realitat. 

I encara podríem afegir unes quantes xifres més bèsties, més escandaloses, al voltant d’aquesta vergonya: les ablacions i altres mutilacions, les nenes casades per força, la prostitució (que, no ens enganyem, quasi mai no és lliure) i tantes altres formes d’explotació de les dones... 

Tot plegat és d’una brutalitat extraordinària i té un poder indiscutible: revela quin és l’autèntic lloc de la dona a la nostra societat i al món. 

I encara té un altre poder, més esgarrifós: el de descobrir com veuen realment les dones una gran majoria d’homes i el d’entendre en quina barbaritat s’ha convertit la masculinitat al llarg de la història. 

Amb un Dia Internacional com el d’avui no resoldrem res, tot i que ajuda almenys a posar la tragèdia davant dels ulls de qui la vulgui veure. D’aquí en surten canvis, solucions, revolucions? Ho dubto força, aquest no és el camí, perquè s’acaba perdent en la retòrica. Com amb tantes campanyes de sensibilització i actes simbòlics. Cert, almenys es va trencant algun trosset de la crosta de por, silenci, indiferència i dolor que amaga l’autèntic rostre de la nostra societat. Un rostre dur i agressiu, d’injustícia i abús, un rostre inhumà, que és el dia a dia de moltíssimes dones, d’una gran majoria de dones, amb totes les excepcions que vulguem. 

Però a base de dies internacionals i concentracions reivindicatives no anirem enlloc i l'any que ve podrem dir el mateix que aquest.

...lo que se da, no se quita...

(24.11.2016) A ella li va tocar donar la cara, pagar (una mica) les barrabassades pròpies i les dels altres i quedar com un drap brut. Tanmateix, sabia que tenia una certa cobertura si aguantava el xàfec (això de ser senadora tampoc no està malament) i que més endavant podria possiblement aspirar a una certa rehabilitació i a una mica d’afecte dels seus. 

Així funciona: si aguantes i calles, no et deixarem en pilotes i un dia tindràs la teva recompensa. És un comportament típicament mafiós, que trobem en molts àmbits de la vida: pura descripció de la part més bruta i tòxica del sistema que barreja poder, diners, política, imatge i mentides i cara dura a dojo. Rita Barberà personificava tot això. 

I ho saben fins i tot els que ara la volen convertir en víctima injusta d’una persecució sàdica per coses insignificants: Santa Rita dels mil euros de res o de les bosses de mà de luxe... Ara tot són lamentacions i intents demencials de buscar culpables. Quina barra que arriben a tenir. Que ràpid han trobat l’argument que creuen que pot protegir-los: una mort oportuna pot servir per a moltes coses. 

És pornogràfic actuar així, sí, però en aquest país ja queda poques coses que ens puguin sorprendre...

Com també és pornogràfic i estúpid negar-li un minut de silenci, un gest de respecte i humanitat, que no és incompatible amb denunciar el que ella feia i representava: aquesta és la ràbia que portarà Iglesias a la perdició tard o d’hora. 

Però ja tenim una màrtir, al costat dels Bárcenas, dels Pujols, els que s’aniran menjant els EREs andalusos, les Esperanzas i tota la interminable galeria de figures il·lustres que ens han demostrat fins a on pot caure baix la política gràcies a una immensa majoria de ciutadans cridaners però dòcils, espantats i indiferents. 

Si ells ho fan -i ho feia amb gran naturalitat la "millor alcaldessa d'Espanya" i part de la galàxia- és perquè nosaltres els i ens ho deixem fer, no ho oblidem.

Canvi de rasant

(23.11.2016) A veure qui és el valent o la valenta que gosa dir-ho: no hi haurà referèndum ni, encara molt menys, independència. Les aigües han arribat fins aquí, fins a un canvi de rasant que s'està començant a dibuixar en la política catalana i espanyola. Hi ha encara molt de camí per recórrer, han de passar encara moltes coses, però ningú no es podrà quedar fixe, palplantat, exactament allà on és ara. Ni els que només saben recórrer a la llei i els jutjats, ni els que pensen que es pot proclamar la independència d'un país sense trencar alguns plats, en sentit literal i figurat, ni els que ignoren que més de la meitat dels catalans no acabem d'estar convençuts amb això de la independència, per molt que ens emprenyin i ens ofenguin molts dels greuges que hem hagut d'aguantar. 

Alguna cosa es mou en el rerefons, discretament, suaument, amb totes les cautel·les del món. Ningú no vol enganxar-se els dits ni moure peça abans d'hora. S'aniran dissenyant escenaris per rebaixar la tensió política i l'escenografia inflada dels darrers anys, es buscaran fórmules impossibles perquè ningú no hagi d'admetre que es baixa els pantalons i apareixeran alguns esbossos d'acords, de canvis… 

No esperem res de l'altre món, sinó pur pragmatisme i ganes de passar una pàgina que tothom sap que està acabada. Les relacions de Catalunya amb Espanya no tornaran a ser les que eren, sens dubte. S'ha esquerdat una cosa molt profunda i encara ho veurem més clar en els propers anys, amb noves generacions cada vegada més desconectades. Espanya no es regenerarà en absolut però sí que donarà una mà de pintura a la façana, sense canvis significatius i amb més resignació que altra cosa. I aquí haurem de seguir pensant en un “nou país” però de veritat i sumant-hi més gent, trencant també els vells motllos, reinventant la catalanitat i somiant poques truites. 

Per aquí poden anar els trets, ara per ara, a no ser que en algun dels revolts del camí, abans de culminar el canvi de rasant, algú perdi el control i passem directes a la pàgina en blanc que hi ha al final del guió...

El gol d'Adolfo i el Borbó

Ens van colar un gol com una casa. S’acaba de saber un dels petits o grans secrets de la transició: que l’any 1977 Adolfo Suárez va descartar fer unreferèndum sobre la monarquia perquè tenia claríssim que el perdria. Una confessió “off the record”, que va quedar gravada per casualitat, ho confirma amb la pròpia veu del personatge. Van haver de buscar altres fórmules creatives per esquivar un referèndum i colar a la societat espanyola un gol com una casa perquè la monarquia fos inqüestionable i estigués blindada com si vingués de la gràcia de Déu, com els poders d’aquell general… 

Entre l’antic president i el “rei emèrit” (un altre invent “creatiu”que no s’aguanta per enlloc) s’ho van manegar força bé: no seria just ignorar ara que en aquells temps era senzillament impossible una Espanya republicana. Ho és ara? Segurament sí, infinitament més. Ho veurem? Ni de conya.

Ens van muntar una operació de recanvi plena de trampes, ens repeteixen que a la gent no li preocupa gens això de “monarquia o república”, ens ensenyen enquestes que demostren que la monarquia té un suport gairebé unànim entre els ciutadans… És a dir, que una vegada més han decidit que no toca ni tocarà mai, que ja estem bé com estem i que no hi ha res a discutir. Molt menys a través de referèndums, aquella cosa diabòlica que dóna al poble la possibilitat de decidir directament, ni que sigui només de forma no vinculant… 

Aquest no és país per a referèndums: d’aquí, en gran part, el pànic a un referèndum català. Comences obrint l’aixeta una mica i s’acaba produint un tsunami. El que aquí funciona de fàbula és colar gols monumentals i després protegir-los amb la llei. A veure qui és el valent que, amb totes les conseqüències, gosa plantar cara. Fins ara no es pot dir que els hagi anat gens malament, la veritat…

 
© Copyright 2010-2011 El blog de Joan Rovira All Rights Reserved.
Template Design by Herdiansyah Hamzah | Published by Borneo Templates | Powered by Blogger.com.