Ens resignarem, covardament, a les regles i trampes del joc?

26.2.17
En cada època, als ciutadans se'ns planteja un repte: acceptem o no les regles del joc? La resposta no és ni fàcil ni gratis: tot té un preu a pagar. Però es pot respondre sí o no, i actuar en conseqüència…

És diumenge, cap de setmana: bona excusa per a una mica de cinema. Avui, amb el director francès Costa-Gavras. Tres pel·lícules de tres èpoques diferents que plantegen la mateixa qüestió de fons: estem disposats a passar pel tub?


El Capital (2012)





Missing/Desaparegut (1981)




Z (1969)


Valtonyc: 3 anys de presó per un rap

25.2.17
Valtonyc és un jove raper mallorquí que escriu cançons amb lletres una mica bèsties i passades de voltes, sí, però amb molt (i necessari) esperit crític, alternatiu i altament provocador. Doncs bé. Acaba de convertir-se en una nova víctima del “sistema morrió” que persegueix excessos de llibertat d’expressió en tuits, poemes, pintades, manifestacions, espectacles de titelles i el que més convingui.

A Valtonyc li acaben de caure dos anys de presó per enaltiment del terrorisme, un any per injúries a la monarquia i sis mesos de propina per amenaces. Amb una multa de tres mil euros, per rematar la feina. Temes com “Círculo” o "El rap de la Tuerka" són la clau de la duríssima condemna que li ha caigut al damunt. 

La seva reacció, a més de demanar solidaritat, es resumeix en una frase lapidària, a pocs dies de l’espectacular traca final del judici Borbón-Urdangarín: “Ho arribo a saber i em carrego algú. M’hauria sortit més barat”. Una mica bèstia, en la seva línia, però raó no li falta. Encara que els de la revista ElJueves hagin tornat a fer portades salvatges (la primera, amb Urdangarín i la infanta en un “vis a vis”, i la segona, molt més afinada, amb un jutge), en aquest país hi ha coses intocables. Cada vegada més. I quan es posa en marxa la trituradora judicial, els objectius sempre són els mateixos: els desafectes, els revolucionaris, els subversius i altres “vagos y maleantes”. 

No està de més recordar, per exemple, que l’exportaveu del govern d’Aznar va dir allò de “lo que le falta a Mas es un fusilamiento” i no va passar res de res. Quan les bestieses són en la direcció correcta, no passa mai res. Però ai de tu si et passes de la ratlla en un espectacle de titelles, una cançó o un tuit i demanes l’okupació del palau de Marivent: estàs a un pas del terrorisme, la injúria i la presó. Aquí, bromes, les justes. Això sí, vivim al paradís de la llibertat, de l'Estat de Dret i de ls prosperitat econòmica, com és evident.

Corrupció? Una anècdota menor...

24.2.17
Millor definició no existeix. Què és la corrupció per al “big boss” d'un partit que ha pagat la seva seu central en negre i acumula un rècord planetari de casos de corrupció? Res, una anècdota. Paraula de Rajoy. Doncs bé, en els darrers dies hem tingut una sobredosi d'anècdotes que, òbviament, confirmen el que diu: són anecdòtiques, coses sense importància que la gent ja oblidarà i acceptarà com a normals… Sí? 

Ahir, la condemna a Rato i Blesa, que tenen feina per a estona als tribunals. Després, el pacte del bipartit per endarrerir fins a passat l'estiu la investigació parlamentària del major robatori de bancs de la història i del rescat més trampós i pornogràfic. Anecdòtic, clar. Fa dos dies, el cas de l'exministre Soria, que demandava el digital eldiario.es per dir que havia dormit a un hotel de luxe sense pagar. Ostres, tu, doncs resulta que era veritat. Anecdòtic, clar, per això no passa res: visca la normalitat. 

I ja per rematar la setmana, el gran tema: el fiscal de Múrcia, el que li buscava les pessigolles al president murcià, del PP, ha estat cessat. Anecdòtic, sens dubte. Li han fet la punyeta tant com han pogut, hi ha hagut robatoris de documents en poder d'altres fiscals… però, clar, sóm anècdotes. 

Com diu Rajoy, ara el que cal és perseverar en la lluita contra la corrupció. I han trobat una excel·lent manera de perseverar: carregar-se, subtilment o brutalment, tothom qui es dedica a mirar sota les catifes i treure cosetes lletges. Fiscals submisos, justícia controlada i brigada de policia política: aquesta és la recepta.

Si perseveren amb tanta perserverància en aquesta barroera tècnica, que el país s'empassa com si res, en quatre dies tot serà una anècdota. Aquí no haurà passat res, la corrupció no haurà existit, el rescat bancari haurà estat un exemple d'impecable gestió i el país continuarà anant la mar de bé i essent un exemple per a la resta de la humanitat. Tot quedarà reduït a anècdotes a peu de pàgina i podran seguir salvant la pàtria heroicament, al mateix temps que li buiden les butxaques...

L’agenda secreta del Carles i el Mariano

23.2.17
Algú es creu (a més de fer-ho veure) que es pot fer política (o qualsevol altra cosa) explicant tot el que fas, fent pública la teva agenda i ensenyant els calçotets per dintre i per fora?

La trobada secreta entre el Carles i el Mariano (disfressats de persones, som si no tinguéssin càrrecs públics) és una magnífica notícia. Clar, s’han hagut de passar un mes i mig dient mentides ben grosses, despistant, dissimulant... I què? No volíem diàleg? Doncs el diàleg, en política i a la vida, es fa així. Sense pressió, sense numerets, sense fotògrafs.

Això no vol dir fer política d’amagatotis, sinó una cosa tan senzilla com aquesta: cada cosa té el seu temps, parlar discretament, barallar-se en públic, explicar els teus plans, amagar-los... Confesso que no entenc de què es queixen alguns, tot i que és evident que els adversaris alguna cosa han de dir, més que res per sortir als mitjans encara que sigui dient rucades. Què volien, que anunciessin la trobada i la publiquessin a les seves agendes públiques?

Amb això de la transparència hi ha molta hipocresia i molta tonteria.

Tots fem o pensem coses que de moment és preferible no explicar, justament perquè així és més probable que surtin bé. Hi ha coses que està bé que de moment no se sàpiguen, clar que sí. I és un comportament perfectament democràtic i honest. Si el Carles i el Mariano s’haguessin trobat amb dos-cents periodistes esperant-los a la porta, més la pressió dels “hooligans” de l’un i de l’altre, adéu diàleg: hauria tocat una bona dosi de show mediàtic.

L’un i l’altre van fer el més intel·ligent que podien fer, i ojalà hi tornin, encara que no arribin a acords. Això, per una vegada, és bona política, discreta, eficaç.


Cal parlar, parlar i parlar. Amb tranquil·litat, si pot ser. I si estem en desacord, que hi estarem, doncs a votar, que és com ha d’acabar tota aquesta història tard o d’hora. Votant.

Aguantar és guanyar

22.2.17
Dos blocs il·lusos, fantasiosos. No són els únics, però sí els que fan més soroll. El que domina la política i l'escenografia espanyola vol Mas, Puigdemont i els conserges de Palau a la presó. Somien que poden -expressió dura, molt espanyola- trencar la columna vertebral de l'independentisme. Ho acaben tot a garrotades, reals o judicials, i després ja tenen pensada alguna propineta, algun caramelet per endolcir el mal tràngol d'abaixar-se els pantalons.

Els que dominen la política i l'escenografia catalana, somiatruites també però menys sobrats, tot i algun “tic” més aviat passat de voltes, creuen que poden posar de genolls l'Estat espanyol, que no sé qui ens finançarà no sé què, que tenim amics i aliats a tot arreu i que el món celebrarà la independència de Catalunya amb una gran festa de somriures.

Ni els uns ni els altres no guanyaran. O no ara. Primer, això sí, cal escenificar (és la tercera vegada que esmento l'escenografia) un xoc dramàtic. A veure qui aguanta, qui els té més grossos i durs. Quina manera de fer política tan pobra, barroera i plana. Però no té remei: ara toca això, mentre escenifiquen diàlegs de fireta per entretenir-nos. Uns amb la seva astúcia i els altres amb el Codi Penal.

Primer han de xocar, ho necessiten, els ho demana el cos i els seus respectius guions. Encara que els tremolin les cames. Després, ja veurem. Depèn de qui guanyi el relat. I tot indica, ara per ara, que la maquinària de l'Estat guanyarà la primera trompada. Però això només funcionarà fins que aquí ens acostumem a les trompades, que és el que passa a les guerres d'alta o baixa intensitat, virtuals o a garrotades. Una vegada t'acostumes al que abans era impensable, la vida passa a una altra dimensió. Això val per a les dues parts, sí. Però això serà més llarg del que ens pensem i s'acabarà a la manera espanyola: aguantar és guanyar.


Només estem en allò que els clàssics anomenaven “prolegòmens”. Això d'Espanya s'ha acabat. Però falta una cosa fonamental, el desllorigador: amb què substituïm el que s'ha acabat? Aquesta resposta estarà pendent encara força temps...

Mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony

21.2.17
La poeta Dolors Miquel va llegir el seu poema “Mare nostra” en un acte al Saló de Cent de Barcelona, més despentinat, més fresc i menys encarcarat gràcies al “toc Colau”, que té coses bones i d'altres mésdubtoses… És un poema que, sobre l'estructura del “Pare nostre”, clama des de la terra a una deessa tan imaginària com tots els déus mascles. Un poema que diu paraules “lletges” i coses “lletges”: cony, epidural, vagina, fills de puta, avortar, guerra, úter...Un poema que canta el cos de la dona, la carn, la llibertat, la vida… Un poema que, per simplificar grollerament i entendre'ns, podríem qualificar com a feminista i provocatiu.

I ho va aconseguir: un dels “Fernández Díaz” va abandonar l'acte indignat, ofès i dient que no hi ha dallonses de fer el mateix amb l'Alcorà. Gran argument, sí. Poc després, una associació catòlica integrista va portar el poema als tribunals. I ara, l'Audiència de Barcelona ha absolt el poema i la poeta.

Els jutges, en aquest país judicialitzat, han hagut de fer de crítics literaris i recordar als integristes que, tot i les “lleis morrió”, hi ha una cosa que es diu llibertat d'expressió, que empara les sàtires i les crítiques. I si a algú li cou, que s'aguanti. Una sentència insòlita en un país de zelosos guardians de les lleis i franquistes disfressats, on t'engarjolen per un tuit ofensiu o per una obra de titelles.

Aquesta vegada no haurem de portar tabac a la presó a la poeta Dolors Miquel, lloat sigui el “zel” on resideix la Mare Nostra...

I tampoc no la cremaran a la foguera ni la deixaran en mans de la Santa (santa!) Inquisició, que és el que voldrien tots aquells que l'acusaven de delictes medievals com blasfèmia.

Petita victòria, doncs, per a la poesia i la llibertat, en aquest temps cada vegada menys lliure, amb lleis cada vegada més sagrades i fossilitzades, amb creixents tics autoritaris, amb una gran incapacitat -generalitzada- per encaixar la crítica i la discrepància… Per una vegada una sentència aporta aire fresc, tot i que el poema i la poeta no es mereixien acabar a un tribunal…

Però sí, en una cosa tenen raó els nostres talibans: també fan falta poemes satírics a partir de l'Alcorà, de Putin, del masclisme que el “bonisme” permet que arreli a la nostra societat, de les bíblies del capitalisme depredador… Ja ho deia Celaya, la poesia és una arma carregada de futur…  

El documental sobre el rei (emèrit) que TVE amaga

19.2.17
Eren altres temps i hi havia barra lliure...
Una mica de cine per al cap de setmana: el documental sobre Juan Carlos I que TVE amaga. És un documental amable, educat, coproduït per la mateixa TVE i la televisió pública francesa. Censura? Noooo... Simplement, no han acabat de trobar el moment per emetre'l...

I després, el documental "El crepuscle d'un rei", també francès, de Canal+, molt més dur... i molt més recomanable.

Francesos els dos, quina curiosa coincidència... A Espanya, tot i els escàndols, el tabú encara continua vigent. No esperem gaires documentals sobre el rei (emèrit i no constitucional) ni sobre el seu gris hereu. El rei és sagrat: si es trenca la corona, es trenca el sistema sencer.



“Cas Borbón-PP”: un rei intocable, inviolable i irresponsable... en un país amb 17.621 aforats

18.2.17
Aquella portada d'El Jueves...
Ara el que toca és païr la sentència del cas Borbón-Urdangarín-PP. Semblarà dura o tova, segons com es miri. Els experts diran una cosa, els no experts en pensaran una altra, hi haurà qui posarà l'accent en el paper protector de l'Estat sobre la infanta, o sobre l'imprescindible sacrifici d'Urdangarín, senzillament perquè algú havia de pagar els plats trencats… És molt opinable, tot plegat.

Però també és cert que s'ha de reconèixer que no és gens habitual veure segons quines figures del gran poder assegudes davant d'un tribunal de justícia. No ens fem massa il·lusions, perquè en aquest país (cada vegada més “aquell”...) la llei seguirà una per als de dalt i una altra per als de baix, però tampoc no menystinguem totalment els judicis que anem veient: tenen un cert valor exemplar.

No és allò de “qui la fa, la paga”, ni molt menys: això és el que ens voldran fer creure, perquè no han deixat de pensar que som tontos. Però tanmateix, és un cert progrés, diria que a pesar dels poders que controlen la maquinària de l'Estat i el món financer.

Això no ens hauria de fer perdre de vista, tampoc, que a la Constitució hi ha un retoc interessant que està pendent i del qual gairebé no se'n parla. Ja que no ens deixaran mai decidir directament sobre la monarquia, almenys posem-la a dintre de la llei i no a fora… No ens diuen que és tan important la llei? Doncs vinga, som-hi...

La Constitució blinda absolutament la figura del rei, la converteix en inviolable, irresponsable, intocable. Dit d'una altra manera: pot fer el que li surti dels borbons, perquè la llei situa el rei per damunt de la llei i al marge de tot control. Als bons i ingenus temps de la primera transició ens van colar com la cosa més normal del món un “escut legal” pensat a la mida de Juan Carlos I, el rei emèrit. Figura que, per cert, està absolutament fora de la Constitució i també ens volen fer creure que és la cosa més normal i legal del món.

Aquí està la clau de tots els misteris dels barrils de petroli (Roberto Centeno), del famós compte “Soleado”, de les cantants, coristes i corinnes, dels prínceps i “amigotes” de l'Aràbia Saudita…

Tots aquests esforçats reformistes de la Constitució ja tenen feina, si volen perfeccionar la democràcia: posar el rei dintre de la llei, obligar a la corona a no continuar essent la institució més obstinadament masclista d'Espanya… I de passada, ja que ens hi posem, eliminar un “escut legal” similar al de la monarquia: el demencial sistema espanyol d'aforaments per a càrrecs públics, absolutament desmesurat i mal utilitzat de forma descarada i obscena.

No ho veurem, per suposat, però no està de més dir-ho, a veure quina excusa s'inventen per dir-nos que ara no toca. Tot i que ja sabem perfectament que, si ha de ser per ells, no tocarà mai.
Amb la tecnologia de Blogger.