29 maig 2015

Noves (dones) polítiques

La monja Teresa Forcades. Sor Lucía Caram. Ada Colau. Manuela Carmena. Tania Sánchez. Susana Díaz. Teresa Rodríguez. Cristina Cifuentes. Muriel Casals. Carme Forcadell. I fins i tot, si molt m'apuren, la reina Letizia. Al marge de les majors o menors simpaties ideològiques i personals, formen part d'una interessantíssima onada de noves polítiques i de noves dones polítiques. Les dues coses alhora. 

Sí, m'he deixat la Rita Barberá, l'Esperanza Aguirre, la Rosa Díez, la Camacho o la Luisa Fernanda Rudi, a més de la María Dolores de las Mentiras, que diria en pedrojota. O la Chacón. Qüestió de pell: no puc amb elles. 

Efectivament, són dones. No per això fan millor o pitjor política, clar que no. Però pertanyen a la vella política, a la més rància, a la que intentem deixar enrere. En poc temps, la política espanyola i catalana s'ha omplert de dones que tenen un paper protagonista, que plantegen nous escenaris, que insinuen lideratges poderosos. Els papers principals continuen reservats massivament als homes, sí, però són massa coincidències: aquí s'està dibuixant un canvi de tendència que pot ser contagiós. La política és, entre moltes altres coses, l'escenari simbòlic on una societat es reflecteix: ara toca més senzillesa, més autenticitat, més “contingut” i menys “rotllo patatero”. 

Són casualitat, tantes dones? Segurament. La política és encara cosa d'homes, com la direcció d'empreses, les finances o la guerra. Però la pròpia política, amb la seva capacitat de projectar imatges i històries, pot acabar donant una empenta notable a la llarga lluita per la igualtat. No per ser dones ho faran millor, ni pitjor. El que compta és que ho puguin fer sense que importi si són dones o homes. Això ja és un pas endavant molt notable. 

Però diria, diria, que a més la majoria aporten una dosi d'aire fresc i nou justament perquè en algun moment hauran hagut de trencar la barrera de ser dones. I aquest trencament és el millor que tenen per aportar, ara que almenys ens plantegem un canvi de rumb...

(Diari de Terrassa, 27 de maig)

Qui serà l'alcalde d'Espanya?

I la propera alcaldessa de Catalunya? Ningú no s’hi presentava, oi? Doncs no s’entén (o sí) la punyetera mania dels mitjans i dels partits: sumar tots els vots de tot el territori per poder dir que tal o qual partit guanya les eleccions a tot el país. Com que és complicat entendre què ha passat i hi ha infinites variants locals, ho barregen tot per simplificar, però en realitat ho manipulen fins a desfigurar els resultats.

Només els interessa fer una projecció de dades per intuir com serien unes autonòmiques o generals. Passen olímpicament de les municipals: les troben massa casolanes. Seria molt més útil, en comptes de ficar-ho tot al mateix sac, veure per exemple els resultats per blocs: grans ciutats, ciutats mitjanes, pobles grans i petits... I en comptes de sumar vots o regidors “a saco paco”, veure quins partits tenen possibilitats reals: pots tenir un munt de vots a tot un país i no rascar poder ni de casualitat. O pots perdre totes les grans ciutats i guanyar tots els pobles de menys de cent habitants: qui ha guanyat realment? El que guanya a deu municipis grans o qui obté la victòria a mil microajuntaments?

No és tan fàcil saber qui guanya i qui perd, a on i com. Sumar regidors i sumar vots indiscriminadament, a base de formatges de coloraines, implica menysprear que hi ha deu mil ajuntaments i no un “Ajuntament d’Espanya o de Catalunya”. El resultat d’aquesta tècnica és que ho desvirtua tot (a vegades de mala fe) i intoxica els ciutadans: les municipals són complexes, què hi farem... Tanmateix, la política estatal/nacional i els grans mitjans continuen tractant-les com una mena d’enquesta en to menor, com un test del “poder de veritat” sobre el mapa de Catalunya i d’Espanya. I obliden sistemàticament que són unes eleccions on es combinen els factors generals amb “les coses i la gent de casa”: per això els costa tant d’entendre que no són ni la primera volta de res ni unes eleccions marcianes.

(26 de maig, Diari de Terrassa)  

Terrassa, la Roja

Als 60 i 70, aquesta ciutat era “Terrassa, la roja”. El 1979, en la primera transició, PSC i PSUC van quedar empatats per molts pocs vots. El 82, Felipe va saber encarnar el desig de canvi de tot el país, el PSOE es va quedar amb tota l'esquerra, el PSUC es va autodestruir i un any després, el 1983, el PSC de Royes va guanyar per majoria absolutíssima.

Serà el 2015 l'any zero de la segona transició? Ja veurem.

De moment, hem tornat a un escenari amb dues grans formacions d'esquerres: el PSC, resistint amb una molt sòlida majoria i un resultat molt digne, i Podemos-TeC-ICV en un segon lloc molt clar també. No és l'empat del 79, però sí el punt de partida per a alguna cosa semblant a una segona transició, que pot trencar els esquemes del mapa polític municipal. Sense oblidar la interessant aparició de la CUP, que completa el dibuix d'una Terrassa clarament orientada a l'esquerra: setze regidors.

Terrassa, la roja. ERC també és d'esquerres, sí: ja aniríem per vint, però es posiciona més a l'eix sobiranista, que ha quedat molt, molt per sota de les seves expectatives. El centre-dreta sobiranista, CiU, s'estavella i més a la dreta, amb matisos, Ciutadans es queda amb gairebé tot l'espai del PP i amb una oportunitat per al seu regeneracionisme moderat. Moltes parelles, trios i algun quartet són possibles, tot i que alguns són improbables abans de les autonòmiques i generals, abans que s'aclareixi el cicle polític del 2015.

Un escenari difícil de gestionar, però ple d'oportunitats per al canvi, aquesta onada de canvi (tan plena de contradiccions) que ara, per fi, és el motor d'aquest país. Un canvi que no serà patrimoni de ningú i que esdevindrà el punt d'inflexió després de la crisi: la gent ha votat canvi, no pedaços. Sense oblidar que el sistema de la transició no s'ha enfonsat, està tocat però aguanta: la partida serà llarga i plena de sorpreses. Ni el sobiranisme, que passarà per una crisi de maduració i de modèstia, però segueix tenint molt futur. No és com al 79, en absolut, però sí estem al principi d'una refundació.

De moment, s'ha recomposat tot, però potser no han canviat tantes coses com sembla...

(Edició especial de dilluns 25 de maig, l'endemà de les eleccions)

Després d'una llarga pausa...

i de molts canvis i embolics i metamorfosis... vindran més canvis. De moment, alguns articles de l'edició -en paper- del Diari de Terrassa. Més endavant veurem...

11 març 2015

Espe: llesta com una fura

Quan una persona oportunista i sense escrúpols com Esperanza Aguirre és capaç d’afirmar que no tindria problemes per pactar amb Podemos, és que alguna cosa molt grossa està passant a la societat espanyola. És llesta com una fura, jo no la menystindria... Ella s’ensuma un fenòmen que el ràdar dels partits no està captant en absolut, perquè està programat per a una època que ja no existeix. Tanmateix, hi ha gent hàbil (més enllà de que ens caiguin millor o pitjor) que intueix que la terra s’està movent sota els seus peus. I no en tenen ni idea de cap a on. No ho reconeixeran, però no ho saben. 

A l’inrevés de tots aquests que fan pronòstics per a les municipals sense tenir al darrere ni una sola dada, només la seva suposada i infal·lible intuició. Una intuició que no és més que el seu desig: com el que compra un número de loteria i creu que li tocarà. Igual: hipòtesis per passar l’estona i a veure si aconsegueixen entabanar algú. 

L’Aguirre ha començat a moure’s, a eixamplar fronteres, a trencar esquemes, a veure si cola. Podrà? Jo desitjo que no, òbviament, però la seva és l’estratègia encertada. I el toc “rebel” acaba d’arrodonir-la. Més el seu “desparpajo”, clar. 

A Catalunya passa si fa o no fa el mateix: el sobiranisme és un misteri, en fase inicial de mutació. I la resta, també. No hi ha res que es pugui donar per suposat. 

Per primera vegada en molt de temps no hi ha res previsible. Ni els canvis ni les continuïtats. Ni tan sols les banderes, que funcionen molt bé en política per simplificar. Això va i anirà d’una altra cosa, que ara per ara és un gran misteri. 

Però el terreny s’està movent silenciosament. Els ciutadans encara no saben què faran, què farem. Depèn, ja veurem. Potser a l’últim minut, amb aquell cop de geni que et diu: agafo aquesta papereta i no l’altra, i  a fer punyetes. 

Revolucions i independències en cinc minuts, no en veurem gaires. Però per sorpreses probablement no quedarem. 

(10 març 2015)

7 març 2015

Euskadi és d'un altre planeta

El cicle electoral del 2015, que pot arribar fins al 2016, ha començat lluny d’aquí. A Andalusia. Lluny d’aquí geogràficament, sí. I políticament, a anys llum. Però no sentimentalment, perquè Andalusia té i tindrà lligams molt estrets amb Andalusia: no els del folclore de les cases regionals, sinó uns altres, molt més interessants i menys viciats. Andalusia no ens és aliena en absolut. 

Allà s’està començant a jugar la primera partida d’un campionat d'alt voltatge que recorrerà Espanya. 

Potser no com un terratrèmol, però sí com una ventada d’aire nou: eleccions andaluses, després les municipals (que hi ha qui intenta tunejar i desfigurar perquè semblin el que no són, juntament amb les autonòmiques “de segona” (és la pura veritat), i al final del camí, les generals i qui sap quan, les catalanes. 

Espanya i Catalunya canviaran menys del que alguns es pensen i més del que uns altres voldrien: està canviant la tendència, i ja era hora, però no hi ha varetes màgiques a l’horitzó. 

El mapa de partits començarà a mostrar mutacions sorprenents, tot i que els vells partits resistiran, apareixeran noves cares o es renovaran algunes que ja coneixem, es reescriuran a fons molts programes, apareixeran el clàssic discurs de la por però també el de l’esperança... 

I anirà obrint-se camí una nova política: això no serà Xauxa en dos dies, però tampoc la bassa tòxica que ara ns ofega i enverina, a més de bloquejar el nostre futur, el de tots.

Andalusia canviarà menys i Catalunya canviarà més. I Madrid i València continuaran essent coses incomprensibles, probablement. I la resta, “a verlas venir”, com sempre, llevat del País Basc, que a la pràctica és ja pràcticament independent, amb el vist-i-plau de Madrid. 

A Catalunya sempre ens oblidem del País Basc, tot i que en parlem molt: no ens adonem dels grans avantatges del seu suau camí cap a la independència “de facto”, fins i tot subvencionada per la resta d’Espanya. No sabria dir jo a qui li va millor... 

Perquè en tot aquest brutal cicle electoral que ens caurà al damunt, curiosament és com si Euskadi no existís. Com si fos d'un altre planeta. Alguna explicació deu tenir, no?

(7 març 2015)

6 març 2015

Desnonaments: líders mundial en porno dur

Una de les pitjors coses que pot ser un ésser humà és indiferent al dolor dels altres. És un dels més clars signes de crueltat, d’egoïsme, de maldat. Tu pots ser soldat en una guerra, pots haver de disparar un tret, pots ferir o matar un altre soldat... 

Però a partir d’aquí pots triar diferents graus de crueltat o d’humanitat. Passar de tot és una possibilitat. Picar la carn del teu enemic i menjar-te-la n’és una altra. Deixar-lo morir el més dolorosament possible és una tercera... Hi ha diferents nivells. O pots sentir el dolor de la víctima que has causat, intentar minimitzar-lo. I si ets una persona de bon cor, intentar compensar-lo d’alguna manera. 

La condició humana és així: mai no serem perfectes (qui ho digui menteix i és un absolut hipòcrita) però podem triar fins a quin punt volem ser imperfectes o indignes. Podem triar fins a on estem disposats a caure baix. 

I això a què ve? Res, poca cosa. Dades sobre desnonaments a Espanya: el 2014 van pujar un 7,4%. És a dir, 34.680 desnonaments. Multipliquem per dues o tres persones en cada cas, per exemple? Busquem a google històries dramàtiques? I si busquem imatges, que encara són més poderoses? O les fotos dels herois de la PAH que lluiten contra els bancs amb una simple samarreta verda? O les dels policies que els governs fan que defensin els bancs, els usurers i els voltors i que "matxaquin" a les persones? 

Més pornografia és impossible. Però aquesta no esvera a les persones suposadament “benpensants”. Coses que passen. Com si a altres països, infinitament més seriosos i en absolut sospitosos de ser “bolivarians”, com França, Gran Bretanya, Alemanya, els Estats Units, el nivell de pornografia hipotecària, bancària i política fos similar al d’Espanya. O e Catalunya, on governa la mateixa ideologia però amb una altra disfressa: no, no estan al mateix nivell de porno dur que nosaltres, espanyols i/o catalans.

Aquests països no són germanetes de la caritat. Però no volen ser campions mundials de la pornografia ni de la indecència. I aquí, a Catalunya, a Espanya, això sembla, per a certa gent que ens governa, que no és problema. Aquí el porno dur és el més normal del món. 

Volen que ens resignem a viure en un país guarro i indecent. Y va a ser que no...

(6 març 2015)

5 març 2015

El soufflé català no baixarà

Ves a saber. Es comença a enfonsar el soufflé independentista? Ja qui ha ha tret el cava de la nevera per celebrar-ho: una enquesta d’El Periódico se suma a tota una llarga sèrie d’indicis que sí, poden significar això. Per a ells, el soufflé no és res més que un pet bufat. Una cosa que no veurem ni en cent mil anys. Això és el que els agradaria que fos.

Però no: el suflé ja no puja més, ha deixat d’inflar-se. Però no baixa. Ni baixarà. Això sí: canviarà, mutarà.

L’independentisme ofereix un canal per a la monumental emprenyamenta que arrosseguem pel maltractament sistemàtic de Catalunya, per la incomprensió i per tanta estupidesa nacionalista espanyola, tan curta de mires. Però l’independentisme no ofereix un projecte sòlid de futur. És una fugida cap endavant, comprensible emocionalment, però políticament i estratègicament inconsistent. 

No me n’alegro en absolut, gens ni mica, però ni és sòlid ni té un bon lideratge: ni de partits, ni d'Omnium ni l'ANC. Res. 

I si parlem del Molt Poc Honorable Desgovern de la Generalitat, el panorama ja és desolador: el país no té govern, no va enlloc i això és cada dia més evident. Sort que eren els millors, que si no...

Hi ha massa gent que ens convida a saltar al buit alegrement, i el país s’ho està pensant. Tampoc no hi ha marxa enrere: Catalunya ha canviat profundament. 

L’esquerda política amb Madrid és insalvable i anirà a pitjor, però encara queden fortíssims lligams emocionals, culturals, econòmics, de tota mena. Això no s’ha esquerdat encara. Per sort: tampoc no és gens desitjable ni té res a veure amb una possible independència, sinó més aviat a una certa repugnància envers allò que és espanyol. Doncs no, a la majoria Espanya no ens fa fàstig, tot i que n’estem tips de la política espanyola. I de la catalana, en la mateixa proporció. La independència pot ser una bona opció de futur, però no per aquesta via. 

Per això el sufé no creix, però tampoc no baixarà. Quan Espanya desperti, si vol, el soufflé estarà encara aquí. I en un cert temps entrarà en una nova fase, si es desembussen la política espanyola i la catalana.
Template developed by Confluent Forms LLC; more resources at BlogXpertise