D'aquí la brillant idea de limitar a mil euros els pagaments en efectiu.
Ens ho venen com un èxit més d'una hipotètica, falsa, hipòcrita, lluita contra el frau fiscal. Què s'han cregut les perruqueres, els mecànics, els lampistes i els ciutadans en general? Que es pot anar per la vida amb dos mil euros en bitllets de curs legal? Ni de conya. Ara caldrà fer-ho per transferència, a més d'apujar els impostos sobre el tabac, l'alcohol o els condons. I sobre la prostitució no gosen, no fos cas que el cel els castigui, perquè si no…
Quanta pasta busquen? Uns deu mil milions. Quanta podríem treure de perseguir allò que anomenen, finament, “el·lusió fiscal”? El doble, com a mínim. Però, ai, trepitjaríem tants ulls de poll… Millor perseguir el petit frau, millor “matxacar” els ciutadans normals, els fumadors, els que posen benzina, els que encenen bombetes, els que beuen una cervesa o una copa de vi… Incrementen exponencialment la pressió fiscal a la gent normal, accepten una apujada simbòlica del salari mínim i continuen perdonant la vida als autèntics defraudadors. Així funcionen les coses, i tenen prou majoria com per imposar-les.
Fins que ens arruïnin a tots, el millor és preservar els interessos dels que realment paguen quatre cèntims d'impostos i encara es queixen, o dels que rescatem amb càrrec als pressupostos. Per això, la broma pesada dels mil euros en efectiu. I tantes altres bromes pesades, que no són més que versions de la mateixa presa de pèl. I encara hi ha qui es posa la medalla del salari mínim… Quan la veritat és que no ens prenen més el pèl perquè no volen, perquè no s'acaben de creure que sigui tan fàcil...
