Joan Rovira i Miret
Escriptor, poeta i periodista. (Manresa, 1962). Hagués pogut néixer a Alemanya, on vivien aleshores els meus pares, però van preferir tornar a casa unes setmanes perquè nasqués aquí. També hauria pogut néixer als Estats Units, a Massachusets, on el meu pare tenia una oferta de treball, a unes drassanes de la US Navy. Vaig viure els primers anys d’infantesa a Witten (Alemanya), després a Manresa i finalment, el 1975, la meva família es va traslladar a Terrassa (Barcelona).
Les meves arrels familiars
es troben a pagès, a Sant Martí de Tous, i a les colònies del Ter,
a la República dels somnis (i dels malsons), a les empremtes del
bandoler Serrallonga… Les arrels més personals: a Grècia i
França, a Itàlia, als Estats Units… i a una perduda Occitània.
Viatger incansable per Grècia i França, la meva recerca vital i
espiritual m'ha portat a llocs màgics com el cim de Montsegur o
Castilfrío de la Sierra, a submergir-me un parell de vegades a la
clausura del Monestir de Poblet o a fer el camí de Santiago, entre
altres pelegrinatges, inclosos alguns estranys viatges amb fongs
al·lucinògens, ayahuasca i esperits, de la mà d'una bruixa bona i
sàvia.
La mort del meu
pare, atropellat per un tren a l’estiu del 2008, va ser un gran
alliberament, després de molts anys de tensions i drames. Però encara sento nostàlgia de la meva mare, la Neus,
que no tornarà de la nit en la que va perdre’s per sempre aquell
23 d’abril de 2012.
M’he arruïnat
dues vegades, m’he divorciat dues vegades i mitja, he passat per
deu trasllats de pis o de casa, he viscut a dos països i a tres
ciutats i un dia de primavera, ja fa molts anys, vaig tornar de la
mort després de travessar a l’altra ribera de l’Hades. Encara
celebro aquell dia, el 21 de maig, com el que va ser: un renaixement.
A canvi, fa temps que prefereixo ignorar els meus aniversaris...
He estat més de deu anys escrivint diàriament una
columna d’opinió al Diari de Terrassa, del qual havia estat
sotsdirector, entre moltes altres coses. Durant una temporada vaig
escriure al diari digital E-Notícies i he estat col·laborador de l’Avui
i d’altres mitjans. També he estat director-gerent d’una empresa
de comunicació pública, que incloïa la televisió Canal Terrassa
TV, la Ràdio Municipal de Terrassa, el Cinema Catalunya i la seu
local de la Filmoteca de la Generalitat. Per altra banda, he
treballat a una agència de publicitat i comunicació,
a una editorial protestant, venent enciclopèdies a domicili, de
corresponsal, de dissenyador free-lance, de corrector de proves
d’impremta... Treballo a l’administració i crec en les virtuts
de ser servidor públic: “civil/public servant” ho descriu molt
millor que “funcionari”.
A finals de 2016
vaig guanyar el “XIII Premi Ciutat de Terrassa/Agustí Bartra de
Poesia” amb el llibre “Elegia d’Atenes”, que edità PagèsEditors el maig de 201, prologat per Vicenç Villatoro.
Per Sant Jordi del 2013 vam publicar, amb Olga
Cabús, la novel·la “La llegenda d'Ègara”, una novel·la
històrica ambientada a l'Ègara d'abans de l'any 1000: des de la
prehistòria fins al naixement de Catalunya. L'Olga i jo estem treballant ara en nous llibres, que esperem que vegin la llum aviat...
La bibliografia, de moment, no és gaire més extensa: "Manual de poesia", un
petit llibre de poemes publicat quan tenia setze anys, i alguns relats i poemes
en revistes i diaris. També he estat autor, editor i coautor de diversos llibres de no
ficció, de temàtica cultural, social i política.
El meu somni ha
estat sempre ser escriptor, però ja fa temps que vaig descobrir que
no n’ets fins que els altres no t’ho diuen. Em reconec en
aquestes cinc paraules: amic, amant, poeta, guerrer i pelegrí. I he après que no sóc res més que un nòmada de la vida.
Com a poeta, m'han
inspirat i estic en deute amb Walt Whitman, Pablo Neruda, Kavafis,
Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March, Emily Dickinson, Cesare
Pavese, Safo… i sobretot Agustí Bartra, que en els darrers anys de la seva vida
va fer de mestre del poeta adolescent i a qui el llibre “Elegia
d’Atenes” ret homenatge quasi quaranta anys després.
Crec que la veritat ens farà lliures, que en la veritat i en la llibertat trobarem la força per deixar un país i un món que no siguin -com ara- zona catastròfica. Hem de reconstruir el futur: els ho devem als que ho van fer abans de nosaltres i als joves que venen darrera nostre. Són nous temps: fotuts, sí, però plens d'esperança. És hora d'escriure el futur…
Olga Cabús
Nosaltres
Vam trobar-nos el 1991, a una agència de publicitat i comunicació i des d'aleshores hem coincidit, amb algun parèntesi, en feines que tenien ànima i d’altres que només eren maneres de guanyar-se la vida. Fa uns anys vam decidir que escriuríem plegats alguns llibres: "Quan hagis de triar entre dos camins, pregunta't quin dels dos és el que té cor. Qui escull el camí del cor no s'equivoca mai". I així és com vam fer el primer pas, amb la novel·la “La llegenda d'Ègara” (2013). Aquest és, doncs, el nostre principi. I com tot començament, té la seva màgia i creiem que un dia tindrà també la seva llegenda…
Crec que la veritat ens farà lliures, que en la veritat i en la llibertat trobarem la força per deixar un país i un món que no siguin -com ara- zona catastròfica. Hem de reconstruir el futur: els ho devem als que ho van fer abans de nosaltres i als joves que venen darrera nostre. Són nous temps: fotuts, sí, però plens d'esperança. És hora d'escriure el futur…
Olga Cabús
Escriptora,
periodista i publicista (Terrassa 1970). M’emmirallo sovint en les
terres de l’Ebre on va néixer el meu avi, en aquella serra de
Pàndols, vora el riu, on va lluitar convençut que guanyaria la
llibertat. I un cop més, no va guanyar. M’hagués agradat
conservar el seu cognom, Llop, però això, ho deixaré per a una
altra vida, si hi haguès oportunitat.
He corregut per
quatre continents i espero trepitjar algun dia el cinquè. El que ens
uneix és una mirada de complicitat i esperança.
Vaig dubtar molt
entre fer el salt a la facultat de veterinària o estudiar Ciències
de la Comunicació. Al final, va ser aquest segon camí el que m’ha
portat fins aquí. Tot i així, no he deixat mai de sentir autèntica
passió pels animals i puc dir, amb una certa nostàlgia, que del
primer en queden: una gata, unes tortugues rellogades i moltes
visites al zoo, a més d’un munt de fotografies d’animals amb els
que he tingut la sort de coincidir en els meus viatges. Vaig començar
treballant com a periodista en ràdio i televisió, he estat
corresponsal de l’Agència EFE, cap d’informatius i programes a
la Societat Municipal de Comunicació de Terrassa, que engloba Canal
Terrassa, la Ràdio Municipal de Terrassa, el diari Terrassa Digital
i el Cinema Catalunya, he treballat en vàries agències de
publicitat i també he format part de l’equip impulsor del Parc
Audiovisual de Catalunya. Al llarg de tot aquest temps m’he anat
movent entre el periodisme i publicitat. Dissenyant campanyes
publicitàries, escrivint i editant llibres, fent copys i guions
d’espots… I ja fa uns anys que em dedico a la comunicació
institucional.
Entremig vaig tenir
una filla. Gràcies a ella he après moltes de les coses realment
importants de la vida; la gran capacitat que tenim les persones de
canviar i de superar-nos i la necessitat de lluitar per la llibertat
de ser un mateix.
Un vespre de
primavera del 2005, després d’un dia de feina del tot nefast, vaig
asseure’m prop de l’olivera que fa molts anys vaig plantar al
jardí de casa. Començava a sentir que havia arribat l’hora de fer
un gir, de mirar més enllà. Era el moment de trobar nous camins i
recuperar un desig oblidat molt de temps enrere: el desig d’escriure.
Quan li vaig
proposar a en Joan Rovira una aventura literària a quatre mans, la
idea li va semblar engrescadora i així va ser com, temps després,
el 2013 vam publicar la “Llegenda d’Ègara”. Despertar els
orígens i donar vida als habitants de la vella Ègara va ser la
nostra primera immersió en la novel·la histórica, gènere amb el
que continuem treballant mirant la realitat històrica des d’una
nova perspectiva, no només més àmplia sinó també més humana.
Crec en la bondat de
les persones, de la mateixa manera que seria ingenu ignorar la seva
maldat. Tant l’una com l’altra formen part de la nostra pròpia
naturalesa. Però, malgrat la hipocresia i la violència amb les que
hem embrutit el món, confio en la força que tenim les persones per
progressar i millorar. Precisament per això, m’indigna el paper al
que les dones han estat relegades al llarg de la història. Penso que
ha arribat el moment de canviar del tot les regles de joc i crec en
la força de les idees i de les paraules per construir una societat
cada dia més lliure, justa i igualitària per a les dones i els
homes del futur.
Nosaltres
Vam trobar-nos el 1991, a una agència de publicitat i comunicació i des d'aleshores hem coincidit, amb algun parèntesi, en feines que tenien ànima i d’altres que només eren maneres de guanyar-se la vida. Fa uns anys vam decidir que escriuríem plegats alguns llibres: "Quan hagis de triar entre dos camins, pregunta't quin dels dos és el que té cor. Qui escull el camí del cor no s'equivoca mai". I així és com vam fer el primer pas, amb la novel·la “La llegenda d'Ègara” (2013). Aquest és, doncs, el nostre principi. I com tot començament, té la seva màgia i creiem que un dia tindrà també la seva llegenda…
. Hagués pogut néixer a Alemanya, on vivien aleshores els meus pa...){kind=link}