Els sous o els costos salarials han pujat un 42%? O un 48%? Jo diria que no, oi? Sí, els mercats dels aliments i productes bàsics també han embogit gràcies a la dinàmica especulativa en la que vivim, i si cal filar prim hauríem de descomptar l'efecte inflació, però això no explica que un cafè costés 80 pessetes i ara et surti per dues-centes. O un euro amb vint. La llet valia unes vuitanta pessetes, i ara entre vuitanta cèntims i un euro: més o menys el doble. Un llibre estàndar valia unes mil peles, ara s'acosta sovint als vint euros. Per un quilet de tomàquets et cobraven unes cent vint pessetes, que s'han convertit miraculosament en més de dos euros. Tomàquets generalment insípids però preciosos: aquesta és una altra història... I tot així: no val la pena fer una llista més llarga, perquè en general és per posar-se a plorar. La vida quotidiana és ruïnosa. Ja ens n'hem adonat fa temps.
En té la culpa l'euro? Sí i no. Les culpes estan molt repartides i també en tenim alguna els simples ciutadans, que ens vam creure europeus de primera i ens hem deixat prendre el pèl alegrement una dècada sencera. Hi ha més culpes, però... Algun poder públic, en el cas que hi hagi poders públics, ha fet alguna cosa en aquesta dècada per evitar el fenòmen brutal d'empobriment col.lectiu? No em sona, no sé si algú potser tindrà més memòria... Clar, no m'ho diguin, que ja m'ho sé: els mercats són tan perfectes que s'autoregulen. Lliçó apresa, eh? Ja en veiem els resultats. Ah, la barra de pa valia unes vint-i-cinc pessetones de l'època... Fem memòria i comparem, comparem...
Alguna conclusió que no sigui aguantar-nos, per variar?
