Tanmateix, de moment ens pot oferir algunes interessants aproximacions al retrat d’una llarga època que s’ha acabat del tot: en teoria, tot i les limitacions pactades “per no fer-nos mal”, com al famós acudit del dentista, li correspòn remenar entre tota la muntanya d’escombraries de la “Catalunya vella”. Escombraries fètides i pútrides, per molt catalanes que siguin. Potser en el futur, amb molta sort, farem les coses d’una altra manera, en un encara hipotètic nou país, però l’època Pujol és tan escandalosa i espanyola com l’era Aznar, per entendre’ns. O com Felipe, per no fer distincions.
L’oasi català, en deien, d’aquella època. Una mena de bassa d’oli, que tapava una bassa immensa de matèries fecals que seria injust atribuir només al pujolisme, tot i que li correspòn la part major.
Es pot fer un país nou sense mirar a la cara les misèries del país vell? Ho dubto molt. Amb el franquisme ja ens vam equivocar: primer s’ha de tancar de veritat, cruament, el passat. Només així es poden fer les paus i després pot començar el futur. Tancar la història en fals és la pitjor manera possible de posar les bases d’un país nou i millor, sigui o no independent. I de repetir els errors de tota la vida, com estem veient en aquesta Espanya que a tanta gent se’ns està quedant vella, arrugada, petita…
Per això, de moment, l’única esperança que ens queda és, simbòlicament, la sandàlia del diputat Fernández. O fem net, de veritat, o no anirem enlloc.
(29 novembre 2014)
