Espanya, el paradís de la decència

Que no i que no. Espanya és un país corrupte? Mira que s’ha de ser antipatriota i catastrofista, eh? Que no. Que, com a molt, hi ha tres o quatre corruptes, mal comptats. I per sort hi ha una justícia eficient. Eficient, he dit? No, eficientíssima. Com la policia o Hisenda, sobretot quan segueix les instruccions de l’eficientíssim Ministeri de la M… I M., en aquest cas, vol dir M., cinc lletres: el que reparteixen a tort i a dret, abusant com sempre de les clavegueres de l’Estat, per amagar la seva. Que no treu la dels altres, clar, però ajuda a relativitzar: hi ha tones de M. a tot arreu, mira tu quin consol, eh? Sort que el ministre de la M. és de l'Opus i santifica tot el que toca...

Per altra banda, a més de tenir tres o quatre corruptes, i dos o tres còmplices i encobridors, com a màxim, aquí l’imperi de la llei és impressionant, una cosa mai vista en la història de les democràcies occidentals. I els partits polítics, i les seves fundacions opaques, són un exemple de transparència, honestedat i decència. Només faltaria, clar que sí. 

“Transparència opaca”, aquest és el concepte innovador. O “opacitat transparent”, que també mola. 

I les institucions? Què hem de dir de les institucions que no sapiguem? Un exemple a nivell mundial. O galàctic. Com el nostre sistema financer, per posar un exemple encara més exemplar: l’enveja del sistema solar, sens dubte. Això, per no parlar de les elèctriques, de les petrolieres, de les autopistes, dels interessos relacionats amb les infraestructures, del “palco” del Bernabeu o del Barça, del Nicolasín, dels Pujols, dels EREs i altres mandangues a l’andalusa, dels viatges del Monago, els embolics del Bárcenas, els misteris de la Gürtel i l’impol·luta Espe, de l’exministre Sebastián o la Salgado, dels Borbons, de l’article 135 de la Constitució i dels que no sabien el que feien ni tenen valor per dir-ho… 

Que sí, que el país en general és decent, i la política encara més,però la llàstima és que tenim quatre o cinc pomes podrides, que fan més mal que altra cosa. 

Són l’excepció, sens dubte. Però per si de cas, per si en comptes de tres o quatre fossin cinc i sis, ara sí que farem dues o tres lleis severíssimes, i dues-centes mesures i un grapat de compromisos ètics i ho solucionarem tot. 

I com diria el president de Freixenet, si ens deixen cent anys més, si seguim així cent anys més, insistint en la mateixa direcció i amb l’entusiasme de sempre, aquest país serà l’enveja d’Occident i de la humanitat sencera. 

Segur, segur, que al 2114 podrem brindar amb una copeta de cava per aquesta Espanya tan decent i neta.

I amb una mica de sort, a veure si al 2115 tanquen ja algun dels tres o quatre sumaris judicials que aleshores encara s'arrossegaran des del segle XXI…

(28 novembre 2014)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes