A finals dels 70 i fins a mitjans dels 80, ja havia passat el mateix, entre Pujol i Tarradellas, amb episodis d’una duresa i d’una baixesa molt reveladores, que la història oficial ha tractat amb sordina. El joc es movia entre les coordenades simbòliques del "president sense partit" i de "l'home que ho havia donat tot per Catalunya".
I ara tenim un Artur Mas lluitant contra l’ombra de Jordi Pujol, el seu pare polític, del qual no ha tingut altre remei que desempallegar-se’n aquest estiu. Era una càrrega massa pesada: Mas, que ja arrossega una "llegenda negra", havia de "matar el pare".
L'operació també tenia els seus avantatges: pel camí quedava també el successor dinàstic Pujol II, enfangat en un dels molts escàndols de la casta hispànica, de l’aristocràcia a la qual pertany. Els "Pujolsferrussoles", tan hipercatalans i tan hiperespanyols al mateix temps.
Ara li arriba a Mas l’hora d’anar més enllà que el seu pare polític. Travessar el desert i portar el poble cap a la terra promesa, per fer servir aquests simbolismes bíblics que tan bonics queden i tan perillosos són en una democràcia seriosa: massa temptació messiànica.
Aquesta és la jugada ara, l’única possible, intel·ligent i explicable també en clau de biografia personal: un nou sacrifici per la pàtria, equivalent al del pare de la pàtria, qui el va designar a dit com a hereu.
La veritat és que tot plegat grinyola força, perquè la història real, el que es mou darrere l’escenari, no té la grandesa i la sonoritat d’una òpera de Verdi, sinó d’una olla de grills en la qual cadascú va a la seva, per variar. El mapa polític està avançant cap a una mutació imprevisible i tothom intenta salvar els mobles, la cara i les opcions de futur. No fos cas que aquest Samsó disposat a enderrocar heroicament les columnes encara sigui capaç de renéixer d’entre les ruïnes i tota la resta d’actors de l’obra es trobin en fora de joc… Que ja podria ser.
Mas ha llegit correctament l'esperit d'aquest temps i intenta canviar el terreny de joc i els equips sense moure's ell del seu lloc. Amb un toc molt intel·ligent de sacrifici personal, per guanyar credibilitat i passar a la història com el Moisès que va portar el poble a la terra promesa, tot i que ell no hi va arribar mai.
De manera que el guió del futur s’anirà escrivint amb astúcia, cautel·la, càlcul i teatralitat… I anirà apareixent una nova política catalana, cada vegada més desconectada de l'espanyola, però conservant lligams molt poderosos.
I mentrestant, a Madrid…
(27 novembre 2014)
 el catalanisme. Vi...){kind=link}