En aquest país comencen a passar coses en les que s’intueix una certa esperança. En part és l’efecte Podemos, sens dubte, però ens equivocaríem si no ampliéssim el focus i ignoréssim moviments de fons molt potents: l’efecte Catalunya, l’efecte papa Francisco, l’efecte corrupció... Com diu alguns matins una amiga: m’ho estic començant a passar molt bé. Després d’anys i panys d’empassar-nos tota mena de misèries i estafes, de depressió i frustració, el vent va girant i convida a pensar d’una nova manera.
El desastre al qual ens han portat (i que hem permès passivament perquè hem abdicat d'exercir de ciutadans) no és l’única opció possible. De manera que ja està sortint la paraula que en teoria ha de desacreditar-ho: populisme. Ai, uix, quin fàstic, això de fer política pensant en el poble, en comptes de fer “el que cal fer”, "el que toca". És a dir: allò que sempre coincideix amb el que uns quants volen que es faci i que, curiosament, sempre va en contra dels interessos de la gran majoria.
Populisme és pensar que es pot canviar el pornogràfic article 135 de la Constitució que van pactar, d’amagat, Zapatero i Rajoy. Encara que Sánchez sap que no té possibilitats reals de canviar-lo, almenys ha mogut una fitxa simbòlica.
Populisme és pensar que Catalunya, al marge de si se’n va o no, que encara està per veure, almenys és capaç de plantar cara i dir que ja n’hi ha prou.
Populisme és el pas endavant apuntat ahir pel president Mas: sense ignorar que li permet a ell salvar-se de la crema i sortir per la porta gran, s'ha de reconèixer que ha obert també portes i finestres cap a un futur millor.
Populisme és que comencin a passar pels jutjats, a ritme creixent i impensable fa quatre dies, banquers, corruptes i estafadors de tota mena. No hi passaran tots, però molts més dels que es pensaven, sí.
Populisme és un papa com Bergoglio: un incomprensible càstig diví per als rancis immobilistes que volen que no canviï res, pels segles dels segles. Doncs no, resulta que Bergoglio, sense que sigui un progre, té molt clar quin era el missatge de Jesús. I per tant, està ajudant a obrir també portes i finestres a gran escala.
Populisme és que, malgrat tot, s’intueixin alguns moviments interessants entre jutges i fiscals, o policies, cansats de fer sempre la feina bruta.
Populisme és que surtin idees provocatives a les esquerres, idees renovadores de veritat, que segurament s’hauran de perfilar i de moderar, clar que sí. Però no per prostituïr-les, sinó perquè siguin realitzables.
Tota aquesta efervescència és populisme, sens dubte, però també aliment per a l’ànima. Mica a mica, les peces van encaixant i es va formant una onada que no ho canviarà tot però tampoc no deixarà res com està ara. Per això hi ha gent que als matins somriu cada dia una mica més o que es queda indiferent davant dels profetes que anuncien l’apocal·lipsi. Perquè comença a bufar aire nou. Ja era hora.
