Quan Madame Lagarde, la
jefa del FMI, obre la boca, normalment ja podem posar-nos a tremolar. Però no,
la darrera vegada ens ha sorprès. Ni esbroncava Espanya per la seva
catastròfica situació econòmica ni demanava més reformes dràstiques de les
seves, aquelles receptes de verí que mai no han solucionat res... a la majoria.
Ara ha canviat no el país ni la seva situació, però sí el missatge. Resulta que
de cop i volta anem bé. He dit bé? Perdó, anem immillorablement bé, com un
coet. No podem anar millor. I ho diu amb el mateix somriure i la desimboltura
de sempre: “Ara venen set anys de vaques grasses”. I fa uns dies ja va anunciar que “Espanya ha
tornat a la situació pre-crisi”. Què, com anem d’optimisme? Millor, oi? Doncs
la cosa no acaba aquí. El darrer informe de JP Morgan diu, ni més ni menys, que
Espanya serà, amb Portugal i Irlanda, un dels grans motors de la recuperació
econòmica a Europa. I no només això: França i Itàlia són un llast, no com
nosaltres, que hem fet els deures. Què tal, va pujant aquest optimisme? Segur
que sí. Aviat n’anirem sobrats: tot seran flors i violes. Algú ha vist que les
coses millorin realment? És qüestió de fe: si ens diuen que anem millor cada
dia, mira que s’ha de ser catastrofista i depressiu per no adonar-se’n... Les vaques
magres ja s’estan començant a engreixar, fan millor cara, somriuen... On són
aquestes vaques miraculoses? Per què no les veu tothom? Crec que hi ha una
explicació: són vaques invisibles per a la majoria dels mortals. Però si vius i
fas negocis a l’estrastosfera de l’economia financera, aquesta que concentra el
80% de la riquesa i que ens arruïna de bombolla en bombolla i de rescat en
rescat, segur que les coses es veuen d’una altra manera. Millor no els pot
anar: hem fet els deures i ens hem deixat estafar pacíficament. Què més es pot
demanar? Per això ho veuen tot de color rosa: han aconseguit tot el que volien,
a un preu baixíssim. La jugada els ha sortit rodona. Les seves vaques estan més
grasses i boniques que mai. Com no han de sentir-se optimistes?
