L’aspiració a votar és força transversal i rotundament majoritària: volem votar com a adults (“sobirans”, en diuen alguns), comptar vots i veure qui té una clara majoria per marcar el camí. Sense trampes ni jugadetes, i si pot ser sense “teiatru”: les coses clares. Vaja, just el contrari que la pregunta oficial de la consulta, que és un nyap trampós.
Tanmateix, volem votar, dir sí o no. Per a això, demanar permís al govern espanyol és imprescindible. És una manera de començar: si no fos així, un d'aquests dies l'argument per aturar la consulta seria "com voleu votar, si ni tan sols ho heu preguntat oficialment". Doncs ja està, feina feta.
Es demana formalment al Congrés, sí, però a Espanya els poders legislatius (i judicials) estan sotmesos a l’executiu. I a la casta hispànica. O sigui que tranquils, que no ens faran ni cas. No, no i després no: ja us ho podeu treure del cap, la consulta no es farà. De manera que en algun moment del 2014 passarem a la fase següent del pols entre una àmplia majoria de catalans i un Estat que no vol ni tan sols escoltar. Després, més endavant, si segueixen entossudits a fer de la Constitució una trinxera, arribarem a prop del punt on els camins es bifurquen. N’hi ha molts de possibles, tots són legítims, però han de ser prou majoritaris…
Al final, quan sembli que tot és a punt d’esclatar, hi haurà una oferta, la darrera, que no imagino gaire generosa ni intel.ligent, però ves a saber… Després d’aquesta última oferta, que si és bona permerà que tothom salvi la cara, s’obrirà realment la bifurcació… I cadascú haurà de pensar on vol anar i com. Imprescindible: el pols s’ha d’aguantar fins al final. Qui afluixi, perd. La gràcia és saber en quin moment perds…
