Però no: el suflé ja no puja més, ha deixat d’inflar-se. Però no baixa. Ni baixarà. Això sí: canviarà, mutarà.
L’independentisme ofereix un canal per a la monumental emprenyamenta que arrosseguem pel maltractament sistemàtic de Catalunya, per la incomprensió i per tanta estupidesa nacionalista espanyola, tan curta de mires. Però l’independentisme no ofereix un projecte sòlid de futur. És una fugida cap endavant, comprensible emocionalment, però políticament i estratègicament inconsistent.
No me n’alegro en absolut, gens ni mica, però ni és sòlid ni té un bon lideratge: ni de partits, ni d'Omnium ni l'ANC. Res.
I si parlem del Molt Poc Honorable Desgovern de la Generalitat, el panorama ja és desolador: el país no té govern, no va enlloc i això és cada dia més evident. Sort que eren els millors, que si no...
Hi ha massa gent que ens convida a saltar al buit alegrement, i el país s’ho està pensant. Tampoc no hi ha marxa enrere: Catalunya ha canviat profundament.
L’esquerda política amb Madrid és insalvable i anirà a pitjor, però encara queden fortíssims lligams emocionals, culturals, econòmics, de tota mena. Això no s’ha esquerdat encara. Per sort: tampoc no és gens desitjable ni té res a veure amb una possible independència, sinó més aviat a una certa repugnància envers allò que és espanyol. Doncs no, a la majoria Espanya no ens fa fàstig, tot i que n’estem tips de la política espanyola. I de la catalana, en la mateixa proporció. La independència pot ser una bona opció de futur, però no per aquesta via.
Per això el sufé no creix, però tampoc no baixarà. Quan Espanya desperti, si vol, el soufflé estarà encara aquí. I en un cert temps entrarà en una nova fase, si es desembussen la política espanyola i la catalana.
