(18.11.2016).
Són “cansinos”: poques paraules defineixen amb més gràcia
aquests repetitius defensors de les virtuts de la llei. Que sí, que
ja ho sabem, que la llei està per complir-la, per respectar-la i per
canviar-la. Però també sabem que la llei és filla de la política
-en democràcia, clar- i no la seva presó. Això “ells” també
ho saben, però fan veure que no, perquè no els convé gens ni mica.
Aquesta és la clau de fons del discurs del rei Felipe.
Embolicada
amb un grapat de tòpics sobre la convivència, el futur en comú i
bajanades per l'estil que no se les creu ni ell, apareix “la llei”,
l'argument suprem. Missatge per a Catalunya? No arriba ni a això. És
un missatge per al lobby d'interessos que representa, el que se
sacrifica pel bé d'Espanya i té claríssim que qui controla la
llei, els jutges i la policia té molt de guanyat en aquesta
història.
Quan diuen “llei” estan dient “por”.
La llei es
compleix a vegades per convicció democràtica, per convenciment de
què representa un bé superior… o simplement perquè si no la
compleixes et cau el pèl. La llei està ben muntada perquè sigui
impossible canviar-la a la pràctica i perquè esdevingui un obstacle
insuperable no ja per a les revolucions, sinó fins i tot per a
petits canvis. En aquest país tot està millor travat del que
sembla. I si el sistema té forats, apareixen els policies i els
jutges, la maquinària de coacció i de càstig. No hi ha, doncs,
política possible més enllà de passar pel tub i conformar-se amb
les engrunes.
Aquesta és la qualitat democràtica que plantegen a
les dues principals amenaces del sistema: el sobiranisme a Catalunya
i l'esquerra radical, emprenyada, que aspira a representar els
desheretats. En els dos casos, la llei és la llei. Acompanyada de la
dosi adequada de temor a través de jutges i policies i d'una mica de
guerra bruta a les clavegueres de l'Estat. Així funcionen les coses.
En això ha acabat el sistema nascut de la transició. I amb aquesta
música acompanyarà la lenta decadència del país en els propers
anys. Una llàstima, perquè tot hauria pogut acabar tan diferent…
