Tanmateix, podem quedar-nos aquí, ben fortificats i en actitud de defensa, o anar una mica més enllà. El terrorisme és una magnífica excusa per augmentar els controls sobre les persones i fer-ho sense gaires protestes: en les situacions d’emergència, se’ns passen les manies. Però després, quan acaba l’emergència, les mesures excepcionals no tenen marxa enrere, ja s’han instal·lat en la normalitat quotidiana. I els canvis en les lleis ja es queden per sempre, com la cosa més normal del món: penes més dures, menors garanties, menys controls, més discrecionalitat, més serveritat…
Espanya ha evolucionat en pocs anys cap a un model més autoritari: aquí confonem, des de sempre, la duresa amb el rigor, amb la seriositat. Però Europa també va emprenent aquesta mateixa deriva, tot i que amb un estil molt diferent de l’espanyol: són societats menys cridaneres, però també molt més exigents amb els seus governants. I més serioses, per suposat. Tanmateix, la tendència general és similar: amb l’excusa de fortificar la fortalesa, apareixen noves formes de control. Que tard o d’hora es giraran en contra nostra. Sempre passa igual.
Les societats no vigilants, no exigents amb els seus drets, acaben essent vigilades i un dia se n’adonen de que ja no tenen aquells drets… Ara mateix sembla impensable, sí. Però donem-nos tres o quatre anys…
(13 gener 2015)
