Hi ha algunes coses que s'assemblen vagament al setmanari francès: Mongolia, per exemple. O El Jueves. I a internet trobem alguns exemples interessants de periodisme humorístic, satíric, sarcàstic. A la tele, res, llevat d’alguns escassos moments del Polònia, que per altra banda constitueix una flagrant excepció en el panorama audiovisual espanyol.
És evident que la sàtira, quan es fa bé i amb plena llibertat, fins i tot vorejant alguns límits raonables, serveix per estimular una societat, per frenar els abusos del poder, per dir grans veritats, per expressar a través d’uns dibuixos una potent crítica social, política, econòmica, cultural. Té més impacte una d’aquestes brutals invectives en clau d’humor que qualsevol altra cosa: es tracta d’humor insolent i seriós, sobretot si té al darrera alguna intenció més que la de fer gràcia, la de provocar una rialla. És a dir, humor que vol fer pensar, que despulla una societat, que se la juga.
A Espanya, en aquest paradís de les llibertats constitucionals, en els darrers temps algunes experiències similars han acabat amb els policies buscant revistes satíriques als quioscos. Aquí hi ha un munt de temes, persones i institucions intocables, autèntics tabús. Llibertat d'expressió, sí...
Tota la tragicomèdia de la corrupció, dels Borbons, dels Pujols, en mans dels “periohumoristes” d’un Charlie Hebdo seria un material excepcional. Un material de primera categoria per despullar les misèries del país, per trencar tabús i tòpics, per posar-nos davant dels ulls una realitat extraordinàriament degradada i corrompuda.
Per això els extremistes apunten als que són irreverents, als que no tenen por, als que es passen de la ratlla, als que són capaços de resumir en un dibuix i en quatre paraules un retrat esmolat, dur, contundent de les grans veritats de la nostra societat.
Necessitem revistes com aquest setmanari francès, amb el mateix esperit. Serien una potent quimioteràpia per al càncer que corrou aquest país. Però això és somiar truites, clar...
(10 gener 2015)
