Vodevil electoral a la catalana

Una vegada més, la política catalana exhibeix impúdicament les seves limitacions institucionals, parlamentàries i partidistes. Les vacances de Nadal han atenuat una mica l’obscè espectacle protagonitzat per Mas i Junqueras, en els papers estelars, acompanyats de l’ANC i Òmnium com a estrelles invitades en el paper de “suposada societat civil autoorganitzada”, i una sèrie de secundaris que intenten ficar cullerada i acabard’embolicar la troca: Camacho, Iceta, Herrera, Ribera... De tot aquest espectacle de tan baix nivell potser salvaria la CUP i encara li donaria un cert marge al planeta Podemos, tot i que en la qüestió catalana estan patinant notablement. La visió de conjunt, però, és la d’un vodevil de segona categoria en el qual va entrant i sortint gent de l’escenar. Uns diuen una data, uns altres van fent combinacions de llistes de país i de partit, els de més enllà etziben alguna paraula gruixuda per sortir als titulars, i els d’encara més enllà continuen donant voltes a conceptes difusos i confusos com les plebiscitàries, el federalisme, la DUI... El paisatge polític ha canviat en cosa d’un mes i pocs dies: clarament, el país és millor que la seva política. A Espanya, inclosa Catalunya, li passa el mateix: és molt millor que la política espanyola i que la maquinària viciada del sistema de grans mitjans de comunicació. Algú sap cap a on anem, que no per força és cap a on ens volen portar uns i altres? Ni idea. I gairebé millor que no se’n surtin: el més recomanable, a hores d’ara, seria demanar que França ens envaeixi, ja que és el país més seriós que tenim més a prop. O implorar a Brusel·les que ens adopti com si fóssim el seu protectorat. Qualsevol cosa, qualsevol, abans de continuar segrestats en mans d’aquesta política catalana i d’aquesta política espanyola, que fan molt soroll per no anar enlloc, que s’omplen la boca de patriotisme però només defensen interessos de “lobby”: de partit, de plataformes d’influència i poder, de negocis, d’ambicions personals... Amb aquest panorama, desenganyem-nos, no és viable ni la independència de Catalunya ni tan sols la d’Espanya. El vodevil català, que no deixa de ser una versió de l’espanyol, és un espectacle totalment transparent. Així no anirem mai enlloc.

(14 gener 2015)

Share this: