Per això, avui toca aquest conte, molt curt també: quan es va despertar, l’estelada encara estava allà. N’hi ha de gastades, d’estripades, d’impecables, rebregades, acabades d’estrenar… I les de plàstic rígid, tota una innovació a prova de processos que no està clar quant duraran ni com acabaran. Els balcons, les finestres i les terrasses continuen plens d’estelades, amb una densitat variable segons el barri: normal, el país és així, divers, afortunadament. Però diria, només diria, que hi ha menys banderes espanyoles, cosa que ni m’alegra ni m’entristeix: el prestigi i l’atractiu d’Espanya, ara mateix, és cada dia una mica més indescriptible.
Fa un any que tinc l’estelada al balcó de casa, a un barri on no abunden especialment, la Maurina. La vaig comprar el dia abans, emprenyat, i vaig penjar-la tal dia com avui, onze de setembre. Per a mi és també una bandera de lluita i de solidaritat amb els que lluiten per votar, encara que no tinc gaire clar què votaré si arriba el moment. Però tinc claríssim que hem de votar i han de deixar de prendre’ns el pèl uns i altres. Diguem que és una estelada pro-consulta, pro-democràcia, per entendre’ns: això només se soluciona votant. I tot i així, ja veurem. Per això continuarà onejant, plogui o faci sol: de moment, per votar, que no serà poc i, surti el que surti, ho canviarà tot… Continuarà l’estelada al balcó l’any que ve per aquestes dates? Com de llarg o curt serà el conte que comencem a escriure avui? En dos mesos ho començarem a saber.
(11 setembre 2014)
 era d’Augusto Monterroso: “Cuando...){kind=link}