Clar que hi ha espais alternatius o personals on es diuen altres coses i algunes veritats incòmodes, però el que acaba comptant és el “mainstream”, el corrent central. Per a això, és imprescindible dominar els grans mitjans de comunicació. I com que ara per ara tots, absolutament tots, estan en mans de la banca… Doncs això, dos i dos fan quatre: tot sigui a major glòria del banquer desaparegut. I dels deutes que tenim amb la banca, oi?, asseguda d’una o altra manera al consell d’administració…
Així funciona ara per ara el món de la comunicació a Espanya: el que no està en mans dels governs, està en mans de la banca. O dels dos, combinats, ja que la banca té els governs de genolls. La necrològica de Botín deixa a la vista l’obscenitat d’un sistema que intenta, de totes les formes possibles, controlar la ment dels espanyols, dels catalans i de qui es deixi. Clar que per sort hi ha alternatives, però són encara molt, molt minoritàries. I remar contra corrent mai no ha estat fàcil. En els temps d’internet i les xarxes, encara té molta força controlar els mitjans tradicionals, que s’han espavilat molt i també dominen la xarxa: continuen proclamant-se independents, amb totes les lletres, però se’ls veu el llautó amb una simple necrològica o un informe filtrat per la UDEF. Estan al servei de l’autèntic poder, el que mou de veritat els fils. I mentrestant, la gent surt al carrer: el que està en marxa no és només una consulta, sinó un gran desafiament per acabar sabent qui mana. Si manen “ells” o “nosaltres”. Aquesta és la gran qüestió de fons.
(12 setembre 2014)
