Conclusió? No es convoquen referèndums, consultes ni altres mandangues per l’estil. On aniríem a parar? Aquesta és la gran qüestió de fons de tot l’embolic de la consulta catalana, des del punt de vista de Madrid, però, atenció, també des de Barcelona.
Si es permet als catalans votar en referèndum (cosa que no està prohibida, com ens diuen, per amagar que no volen i prou), l’endemà mateix aquest país patiria una febrada de referèndums. Ja en volien fer un a les Canàries per les prospeccions petrolieres… Evidentment, els han dit que ni ho somiin.
Es comença per votar si vols ser espanyol o quina mena d’espanyol vols ser… i ja està, el tabú esclata en mil trossets. L’endemà mateix hi haurà qui demani votar República o Monarquia, cosa que seria força sensata. O un referèndum per democratitzar de veritat els partits polítics, que tampoc no estaria gens malament. O per fer que el Senat serveixi d’alguna cosa. O un referèndum per derogar l’article de la Constitució que ens van canviar d’amagatotis, amb presses, nocturnitat i traïdoria entre Zapatero i Rajoy.
Clar que, ben pensat, també seria possible aprovar en referèndum un blindatge per al benestar, la sanitat o l’educació, no? O per defensar les pensions o augmentar el salari mínim. O per controlar una mica la banca, només una miqueta, ja que la subvencionem d'una o altra manera. I fins i tot es podrien aprovar en referèndum les balances fiscals, les espanyoles… i les catalanes, que d’aquestes mai no en parlem i també tenen els seus misteris. O els equilibris de les inversions i serveis públics entre diferents territoris, ja posats a tocar temes intocables.
No ho diuen obertament, però realment els fa pànic: una onada diabòlica de referèndums, com si això fos Suïssa. Exactament el que s’amaga darrera de la consulta catalana: a més de què toca un tema sagrat, com l'existència inqüestionable d'una única manera d'entendre Espanya o les Espanyes, obre la porta a fórmules de democràcia directa per a les quals la nostra classe política pensa -en general, tot i que amb excepcions- que no estem preparats. Vaja, que no som madurs com els suïssos, que la nostra tradició és una altra (com si tinguéssim una antiquíssima tradició democràtica, oi?) i que la gent ja s'autodetermina i vota cada quatre anys i què més volen... Tot aquest rotllo que ja ens sabem de memòria… O sigui que referèndums, ni de broma. Ni aquest ni cap altre.
Com deia Galileu: Eppur si muove... El tabú s'esquerdarà i s'acabarà trencant a Catalunya: sota l'onada independentista hi ha, per al sistema actual, un perill encara més gran. No és la revolució, no. És, senzillament, una democràcia adulta.
(13 setembre 2014)
