La festa de l'ADN terrassenc

Hi ha festes que funcionen, que no semplen simples decorats de cartró pedra i grans muntatges de màrqueting turístico-cultural, justament perquè o són de veritat o la gent les interpreta com si fóssin de veritat. Al capdavall, és el mateix: ens hi sentim representats, ens toquen alguna fibra, ens hi veiem reflectits. Diria que és el cas de la Fira Modernista terrassenca, camí ja de complir la primera de moltes futures dècades. Segurament, si féssim una festa de pagesos medievals, monjos, cavallers i bisbes egarencs, no la sentiríem com una segona pell: és una gran història, sí, però no corre per les nostres venes. Potser amb el temps, no és descartable, però el nostre link sentimental no enllaça amb l’època medieval, sinó amb la Catalunya industrial, que és la que a la seva vegada va recuperar, reinventar (i inventar) la llegenda patriòtica… Tanmateix, el món dels obrers, els burgesos, les xemeneies, els telers, el modernisme… Aquest sí que és molt recent i molt potent, molt viscut ni que sigui per persones interposades: el corrent més fort de la identitat terrassenca, el de la ciutat-fàbrica. Per això funciona cada any una mica més, tot i les dificultats que imposa la post-crisi: té molt recorregut per endavant, molt per créixer. Fins que faci un canvi d’escala, que el farà. Primer vam fer de les fàbriques, museus, i de les xemeneies, monuments urbans. Vam donar prestigi cultural i artístic a coses fins aleshores lletges i brutes, sorolloses, fumejants, tot i que amb un cert toc poètic… No fa tants anys que sonava ben estrany això de fer cultura o turisme amb les fàbriques… I ara aquí ens tens, revivint i explicant la història local i nacional en clau de festa viva i no de parc temàtic: és de veritat i aquesta és la seva gràcia. El mite terrassenc ha estat forjat en aquest paisatge dur i conflictiu, però també ple d’energia, d’idees, d’ambició, de lluita: té tots els ingredients per ser una gran història que depassi el marc local i que expliqui la musculatura de la Catalunya del segle XXI. Una història de treball, de sacrifici, d’empenta, d’idealisme, de pragmatisme, en una ciutat que no és un museu, sinó que la continua protagonitzant… Un guió ple de possibilitats. Incloses les de negoci, clar.

Share this: