1,5 milions de dones contra Walmart

O sigui, un milió i mig de dones emprenyades. Molt emprenyades. Betty Dukes i cinc companyes van posar una demanda per discriminació fa deu anys contra la cadena nordamericana de súpers Walmart. Senzillament, se’n van atipar de ser tractades com a inferiors, de no poder obtenir millors llocs de treball tot i tenir mèrits sobrats, d’anar a reunions de feina a clubs de “strippers” o als bars Hooters, famosos per les minifaldilles i pitreres (obligatòries) de les cambreres. Walmart és un gegant descomunal: cal tenir valor per portar-los a judici. Però amb paciència i constància, han aconseguit que el cas arribi al Tribunal Suprem i, si se’n surten, que les conseqüències arribin al milió i mig de dones de la plantilla. No està malament. Acostumats com estem a rebre amb una mitja rialleta algunes de les coses que passen als Estats Units, ja ens agradaria a Europa, i no diguem a Espanya i a Catalunya, alguna atzagaiada per l’estil, que sotraguegés els fonaments d’un sistema molt més subtil de discriminació que no les reunions a un club de “strippers” o consells de maquillatge per a les treballadores que volen pujar de càrrec o simplement mantenir la feina. Seria infinitament més eficaç que totes les benintencionades i escassament útils campanyes que es fan i es desfan per reclamar la igualtat de veritat entre homes i dones. Un missatge directe a la línia de flotació de moltes empreses: la discriminació li pot costar un munt de milions de dòlars a Walmart. Sí, això passa al mateix país on et discriminen obertament per fumador, per exemple, però és perquè creuen que no els sortiràs prou a compte: són només negocis, amb un punt innegable de talibanisme. La conclusió és evident, a l’estil tan pràctic com brutal dels americans: la igualtat és un bon negoci. Surt més barata. No és molt refinat ideològicament, però igual funciona…

Share this: