Les clavegueres de l’Estat, de qualsevol Estat, estan plenes de coses amagades que no sortiran mai a la llum. A Madrid, ben amagats en algun racó discret, queden encara uns quants secrets sobre el 23-F. Hi ha coses que no les sabrem i d’altres que encara ens sorprendran algun dia. Potser falten alguns detalls per satisfer la curiositat infinita i morbosa que desperta aquell fet dramàtic que va canviar el futur, però hi ha hagut ja prou investigació periodística i històrica, i prou testimonis de protagonistes de l’època, com per començar a entendre el dibuix global. La transició democràtica, per exemple, va quedar frenada en sec aquells dies de febrer. Com també la possibilitat d’encaixar millor l’excepció catalana a la homogeneïtat espanyola: la línia vermella es va dibuixar amb traç gruixut i sever. La monarquia va guanyar la legimititat que necessitava i la simpatia que no tenia. I el passat es va congelar per sempre, i no només el franquisme: la desmemòria va esdevenir una estratègia pragmàtica de futur. Es curiós veure, amb la perspectiva dels anys, tots aquells tripijocs a dreta i esquerra, flirtejant amb la idea d’un govern de concentració presidit per un militar: aquesta és una de les grans taques de la democràcia espanyola, que s’ha intentat tapar com s’ha pogut. Amb un èxit relatiu: no ha sortit tot ni s’ha amagat tot, però aquest és un dels secrets millor guardats, que podria explicar una part de l’ànima de la política espanyola no de fa trenta anys, sinó d’ara mateix. Evidentment que ja ningú no pot somiar amb cops d’estat, entre d’altres coses gràcies a la vacuna europea que ens vam posar als anys vuitantes, però la temptació dels estats d’emergència, de les concentracions nacionals, del govern fort i contundent, segueix latent i treu el nas cada vegada que hi ha algun fet que s’acosta a les línies vermelles dibuixades un mes de febrer de fa trenta anys. Diguem que forma part de la constitució no escrita d’aquest país. Serà bo recordar-ho quan tot trontolli, en un futur indeterminat.
