Una pregunta sense resposta: acabarem com ells, pel pedregar? Ves a saber. No l’hem fet tan grossa, però els déus o els diables del mercat fa temps que ens assenyalen amb el dit. Som membres del trist club dels PIGS, les “Olive Republics”: víctimes propiciatòries, vaja. No és impossible que la ventada ens arrossegui, per molt evident que sigui que Espanya no és Irlanda ni Grècia ni Portugal. Ho anirem veient. Però de moment el que sí podem afirmar amb absoluta certesa és que Irlanda acaba d’escenificar el nostre futur si un dia el sistema fa fallida i si tenim la desgràcia de caure en mans dels depredadors neoliberals.
El mètode és simple. Deixes que la banca (i les immobiliàries) arruïnin un país, passes la factura als ciutadans i a sobre els retalles l’estat del benestar, perquè novament la banca (i les immobiliàries o qui sigui) torni a fer grans negocis i a posar sòlids fonaments per a la següent crisi. S’ha de reconèixer que és un mètode tan cara-dura com brillant. Es imprescindible, perquè funcioni, el següent: a) tenir l’esquerra ben despistada i predisposada a la rendició incondicional, i b) tenir els ciutadans sotmesos a un règim de pànic i tremolors col.lectives que ajuden molt a confiar en miracles impossibles.
L’exemple irlandès, com abans el grec, és fantàstic: voleu acabar com ells? Noooo, van dir tots. Doncs, vinga, som-hi, van dir els que sí que en saben d’aquestes coses de l’economia, com bé demostren els immensos “pufos” que deixen als altres. I és així com els ciutadans acobardats es posen en mans dels cirurgians de ferro: salvi’m la vida encara que perdi la cama. O les dues cames. O un braç, si no hi ha més remei. O els dos braços. Però salvi’m la vida. Tracte fet: ens donaran quatre lliçons, ens predicaran quatre veritats aparentment indiscutibles, faran quatre coses d’una lògica absoluta i urgència inqüestionable, i ens trobarem pitjor de com estem. Ja se sap, la cirurgia no és ciència exacta...
Això sí, n’hi ha que tindran pagats els seus deutes justament gràcies a l’estat del benestar del qual abominen i que s’encarregaran de destruir ràpidament. Pel bé de l’economia. Sobretot la seva, clar. I la resta, agraïts encara que ens hagin salvat la vida…
