Calla, espera, com era aquella escena dels germans Marx al Far West? Sí, quan Grouxo diu allò de “Porteu més fusta, que això és la guerra!” El tren, per avançar, es consumeix a ell mateix. Una escena mítica, que et fa riure i que constitueix un brillant exemple per a aquells grans esforços que sí, són grans, són titànics, són descomunals…però no porten enlloc.
Mentre ens endinsem en un un glacial llarg pont constitucional i anem llençant fusta a la foguera per escalfar-nos, el poder del cinema ens acompanya. La voracitat dels mercats ha tingut premi aquesta setmana, a càrrec de les conegudes tàctiques ZP: un pas endavant, dos enrera, uns quants a dreta i a esquerra, i al final ja estem perdent el fil. De moment, desapareixen els ajuts d’emergència a persones en atur (ja veurem què en fem), apugem el tabac (no sé a què esperen a apujar l’alcohol fins a preus suecs, per exemple), accelerem amb les pensions, les cambres ja s’ho faran (potser la mesura estigui bé, però hi ha millors maneres de fer-ho), privatitzem aeroports però sense perdre les claus des de Madrid (no sé si privatitzarem la càrrega financera que arrosseguen, o si aquesta la seguirem pagant entre tots, com els forats de la banca, el sense fi del deute que acaba per realimentar la banca o els forats immobiliaris). Grans mesures, en efecte, d’una coherància espectacular.
Els mercats agafen la calculadora, sumen, veuen que són teòricament un grapat de milions d’euros i afluixen una mica. Entre altres coses, perquè Europa també està aprenent a moure fitxa. Quan serà la propera onada? Ni idea, però hi haurà una propera onada. I desmuntarem un parell de vagons més. I finalment, si cal, fins i tot les travesses de la via, que deuen cremar força bé. I al final, a aquest pas, tornarem al marxisme cinematogràfic: adéu fusta, adéu tren, “the end”. A canvi de què? Ja ens anirem responent.
Com deia l’inestimable Groucho, vam sortir del no-res per arribar fins els més alts cims de la misèria… De moment estem passant per alguna estació intermèdia.