A la gent, dit sigui molt en general, li agraden els gestos d’autoritat dels governants. No tothom ho confessa obertament, però a la gent li agrada que “els que manen” (aquí sempre confonem governar amb manar, no hi ha manera…) donin seguretat, tinguin les coses clares, reaccionin ràpidament i amb solvència. I també hi ha un gremi, no petit, rotllo “happy-flowers”, que s’esvera quan s’exerceix l’autoritat, però aquests dies, davant la catàstrofe dels controladors, ha estat calladet: ja dirà la seva properament, quan a la gent perjudicada se li passi una mica la mala llet. El problema de l’autoritat és quan exercir-la i amb quina intensitat. Si t’equivoques de moment o de formes, l’autoritat esdevé autoritarisme. Aznar, per posar un exemple qualsevol, era l’autoritat desmesurada, feixuga, exhibicionista. Zapatero és més light i més oportunista. Per això mateix, recolzat en el seu “ministro de la policía”, com els agrada dir-ne a Madrid, va captar en dos segons que si cedia ja podia anar fent les maletes. El seu és un govern que ens té acostumats a improvisar i espifiar-la sovint, però resulta que ha tingut una reacció exemplar, impecable. No siguem avars en el reconeixement del bon govern, igual que tampoc no ens hem de resignar a la mediocritat: aquesta vegada el govern Zapatero ho ha fet bé, molt bé. Ha guanyat el desafiament i ha recuperat credibilitat davant la societat espanyola. Els del “carajillo party” ja poden dir el que vulguin: tenen mig país intoxicat, i seria estúpid menystenir-los, però aquesta vegada no han trobat la iugular que busquen dia sí i dia també. El govern ha tocat la tecla justa.En època de frisança, d’angoixa, busquem l’escalf de la seguretat. Venen temps en els que puja la cotització dels signes d’autoritat, necessitem una sensació de tenir les coses controlades, d’idees clares i sòlides, de certeses quan mig món trontolla. Qui sàpiga tocar la tecla justa tindrà premi.
