Tecleges al Google “cómo resolver el paro” (o coses similars, millor en castellà o anglès a aquests efectes) i et surten milions i milions d’entrades. T’hi entretens una estoneta i vas saltant de web en web, ara un blog, d’aquí a una estona uns quants fòrums, després les opinions dels lectors als mitjans més actius. Vas refinant la recerca, introduint variables, procurant esquivar els “trolls” que habiten a la xarxa, els demagogs de cafè i coses similars i posem que vas trobant coses serioses, idees, intuicions… Sense ser un expert, te n’adones aviat que els números no surten i que en el fons ningú no sap com fer el miracle d’acabar amb l’atur o almenys reduir-lo fins a nivells tolerables, posem que com abans de la crisi.
Hi ha en marxa estratègies de futur sensates, algunes fins i tot de brillants: sortides quantitativament poc relevants almenys en els propers anys i que no estan a l’abast de la majoria dels mortals, que necessiten coses més simples i per a abans d’ahir. Clar que aquestes estratègies poden tenir la virtut de realimentar les arques públiques i facilitar el sosteniment del benestar, dels ajuts que permeten sobreviure, guanyar temps, preservar la pau social i evitar la desesperació. Però no poden resoldre el formidable embús de segons quines professions diguem que de gamma baixa o mitjana. Clar que funciona en paral.lel, més o menys acceptat com un mal menor, el sobreexidor de l’economia submergida: empobridora a la llarga i profundament injusta per als que paguen impostos, però eficaç com a sortida d’emergència tradicional. I entre una cosa i l’altra, entre idees genials que resoldrien l’atur en cinc minuts i mig, formidables bestieses i idees assenyades que no tenen en compte que això de l’economia no ho regula ni ho dirigeix ningú (per a bé i per a mal, és una mena d’obra col.lectiva força imprevisible), va apareixent la temuda idea que en el fons tothom es resisteix no només a esmentar, sinó fins i tot a pensar: que n’hi ha per a molt, molt de temps, que el forat és extraordinari i no tenim substitut a mà per crear feina a dojo. Set, vuit, nou, deu anys? Aquesta mena de desesperança racional (confiada, però, a les provades virtuts de l’Estat del benestar) és la tossuda realitat a la qual no cal resignar-s’hi, però tampoc no és molt sensat ignorar.
Perquè a vegades, quan et despertes, diguem que cap a l’any 2017, després de llargs malsons, el dinosaure encara és allà…
 i et surten milions i milions ...){kind=link}