Les enquestes reflecteixen un embolic sentimental i polític considerable. L’enquesta del Periódico d’ahir diu una cosa i la de LaVanguardia de fa uns dies, una altra. Dos extrems per triar: que l’independentisme guanya posicions i comença a ser majoritari o que la majoria es decanta per reclamar més autogovern sense sortir d’Espanya. Poden ser veritat les dues. Més enllà de tecnicismes o fins i tot d’interessos de grups empresarials, la foto moguda és el que s’escau per a
N’hi ha molts que avui es lleven independentistes però no massa, dinen emprenyats, se’n van al llit resant a l’Espanya federal i demà ja veurem si li posem un ciri a l’Estatut. Així passen els dies. Per no esmentar aquells que en un raconet molt secret del seu cor juguen de tant en tant amb la idea de fer les maletes… Un embolic. Que pertany encara més a l’esfera dels sentiments que de la política i que traspassa moltes barreres i ja no diguem el mapa dels partits: acabarà convertint-se en política, quallant de maneres diferents i ja veurem fins a quin punt majoritàries o no, però cal temps. Han passat tantes coses en tan pocs anys que és necessari païr-les i convertir-les en un guió consistent: no em refereixo a eleccions, sinó a una altra cosa que va més enllà.
Tot i les esquerdes i els desenganys, i les ganes d’enviar-ho tot a fer punyetes en calent, el cert és que una bona part d’aquest país encara creu que una altra Espanya és possible i que hi ha d’haver marge per a una solució federalitzant: cadascú que li posi el nom que vulgui. Per aquí ens movem molts, amb contradiccions i incoherències a dojo, i sense acabar de veure clar una Espanya federal sense federalistes (petit inconvenient, oi?) ni una Catalunya independent darrera la qual no hi ha cap mena de guió sòlid ni madurat, tot just en plena efervescència. Ja posats, millor que anem a pams… tot i que és evident que més d’hora que tard acabarem havent de triar. I seriosament.
