Quod erat demonstrandum


O allò que volíem demostrar, en cristià. Es el resultat final dels famosos i sospitosos tests d’estrés que han passat la banca i les caixes. Tots tan contents, fins i tot els que suspenen amb notes relativament baixes un examen que tenia com a objectiu que no suspengués gairebé ningú. Sí, l’escenari hipotètic plantejat era espantós, terrorífic i fins i tot altament improbable, de manera que quedés clar que la solidesa del sistema financer europeu era inqüestionable, amb el buc insígnia, faltaria més, de la banca espanyola, la millor del món i part de la galàxia.

La hipòtesi plantejada era esgarrifosa, sí, però en el plantejament inicial hi havia no poques hàbils maniobres perquè al final sortís el titular. Espanya recupera confiança als mercats. El sistema és com una roca, indestructible, ja podem dormir tranquils. I pels que fa als que suspenen (Catalunya, Unnim i altres), res, que cal tenir en compte que es valorava la capacitat de resistir situacions catastròfiques, i que en tot cas ja saben que tenen oberta la finestreta del FROB per si els cal capitalitzar una mica… I tots tan contents. Ja tenim la prova irrefutable de l’absoluta solidesa del sistema financer, que en el fons és el màxim responsable d’haver-nos portat a tots gairebé a la ruïna, ells inclosos, amb la col.laboració inestimable dels “pelotazos” immobiliaris i la indiferència de les autoritats econòmiques, estatals per suposat i del PP/PSOE -amb una única política econòmica- que durant molts anys no van moure ni un dit per frenar aquella bogeria.

Ens en podem anar de vacances ben tranquils, però no gosem preguntar pel crèdit a les empreses, per exemple, autèntica clau de volta de la falta de potència per a engegar motors: a més de la desconfiança multiplicada envers tot aquell que demana crèdit, no s’hauria d’oblidar que els diners fan falta, als actors del mega-sòlid sistema financer espanyol, per retornar el que deuen al sistema financer internacional. Sòlid com una pedra, sens dubte, i feliç de veure com els diners espanyols van cap a les seves caixes d’una o altra manera, pel brutal endeutament privat o pel força raonable endeutament públic. Pel que sigui, però ells sempre guanyen. I aquí mentrestant a treure pit, que se’ns dóna força bé. Com si la banca fos de tots...

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes