Fa uns dies va córrer la notícia que els nens grecs necessiten
llet, complements d'alimentació, que la pobresa comença a obrir pas a la gana i
la misèria, però segurament devia ser una intoxicació dels polítics grecs, uns
mestres en l'art d'embolicar la troca en plenes negociacions amb Brusel.les: qui dia passa,
crisi empeny. Res, ni cas. I les xifres que de tant en tant revelen el brutal
empobriment grec, el mateix: simples tàctiques per escapar-se de fer les
magnífiques reformes que els portaran al progrés i al benestar en quatre dies. Com els portuguesos: cada dia que passa, una mica més rics i pròspers, és
evident. I si no milloren les coses, és que encara no han fet prou reformes ni
sacrificis i n'han de fer més i amb més entusiasme.
El mateix que ens passa a
nosaltres mateixos, que no sabem encara la sort que tenim per ser protagonistes
de tantes reformes coincidents, totes elles en la bona direcció i amb resultats
absolutament garantits. Potser alguns de nosaltres tenim la sensació que estem
protagonitzant una mena de suïcidi col.lectiu, tot i que per etapes i sense
sang ni fetge: només un continu ball de xifres, de mesures que se superposen a
altres mesures i que donen la sensació que s'improvisen sobre la marxa. Res, ja
sé que estic equivocat...
He decidit que des d'ara buscaré notícies positives i
esperançadores sobre Grècia i Portugal: segur que ens les amaguen i que n'hi ha
a cabassos.
No com les dels canvis que fan a Islàndia, clar, que aquestes sí
que ens les expliquen cada dia, oi que sí?
