Quina afició tenen le snostres autoritats de trànsit, les nacionals d'Espanya i les nacionals de Catalunya, a tocar els nassos dels conductors amb el tema de la velocitat. Com ara amb la pensada de reduir a 90 per hora la velocitat a carreteres d'un sol carril. Hi ha vàries explicacions possibles. La teoria conspiratòria és poc probable: ens entretenen amb ximpleries perquè no ens angoixem amb els problemes de veritat. Així no pensem tant en les primes de risc i les indignacions que ens couen per dins: ja tenim servit un nou tema de debat per passar l'estiu la mar de distrets...
L'altra la trobo més versemblant: és la teoria talibà, que fa que les persones o organismes convençuts de tenir tota la raó no parin d'esforçar-se a que la realitat coincideixi amb els seus prejudicis o visions inspirades.
Estan convençuts, concedim que de bona fe, que la velocitat és la culpable de tot. I actuen en conseqüència: després de la ridícula limitació dels 110 km/h per estalviar benzina, la DGT no podia deixar passar l'estiu sense una nova gran idea. La vella i esperpèntica història dels 80 km/h als accessos de Barcelona va crear escola.
Solen fer sempre el mateix: ens expliquen una versió esbiaixada de la realitat per justificar les mesures que volen aplicar pel nostre bé. Per exemple, no ens diuen que la majoria d'accidents acostumen a passar als mateixos llocs i que els tenen força identificats. No sembla una casualitat... No ens diuen tampoc que els xocs frontals no són tant per excés de velocitat com de càlcul o per altres problemes. Tampoc no ens diuen que ens persegueixen sàdicament a les autopistes i autovies amb la velocitat, quan saben perfectament que aquest no és sempre el problema. Ni ens parlen de tipus de vehicles o de conductors. O de tantes i tantes altres variants i tants matisos que no són precisament menors. És més fàcil culpar la velocitat i desconfiar globalment de tots els conductors, i segurament no els falta raó. Si anem a 80 per autopista i a 40 per carretera (la ciutat respòn a altres lleis, entre les quals la de la convivència), segur, segur que baixen els accidents i no cal millorar res ni perseguir determinats tipus de comportaments o de perfils. És la solució més simple. I si no funciona, baixem deu quilòmetres la velocitat màxima, i llestos. I si encara no, doncs a velocitat de carro, que això no falla.
Però el que mai, mai no passa, ni una sola vegada, és que facin una mica d'autocrítica ni que ens tractin com a adults. Millor que no corrin a fer-ho, no fos cas que amb les presses s'entrebanquin...
(Diari de Terrassa, 4.08.2011)
