Botín mou fitxa i afluixa


La banca sempre guanya i el banc no és mai el teu amic. Dos principis bàsics als quals s’afegeix el clàssic corol.lari: el banc és aquell que et deixa un paraigua quan fa sol i te’l pren quan es posa a ploure. Però de tant en tant, enmig de la borratxera de cobdícia i d’abusos en la qual encara viu el sistema financer, apareix un petit raig de llum, un signe d’intel.ligència emocional i de saviesa estratègica. 

Aquesta vegada és el Santander, que s’ha inventat un programa per reduir pagaments temporalment per als seus clients en atur o amb pèrdues d’ingressos importants. No els perdonaran ni cinc, evidentment, i segurament al final el banc encara farà negoci, però almenys el Santander ha mogut fitxa. El contrast amb els “chanchullos” de la CAM valenciana i altres entitats que acabarem pagant caríssimes mentre els seus “capos” cobren bonus o desapareixen discretament és impactant. Sí, en Botín no serà el banquer més simpàtic ni molt menys un filàntrop, però ha sabut moure fitxa. 

Té algun sentit anar acumulant totxos a les caixes fortes? Segurament, no massa en temps de fallida massiva, tot i que el missatge de rigor adreçat a tota la societat també formava part de la pel.lícula: o pagues o ens quedem el pis i el teu futur. Ara ja no hi ha molt més a rascar ni molt més totxo a acumular, i possiblement sigui millor negoci que la gent pagui menys, però que pagui alguna cosa. L’intel.ligent moviment del Santander (positiu, sí, però no ens enganyem i ens pensem que s’ha convertit en una ONG…), possible perquè sembla que tenen la casa força endreçada, arrossegarà inevitablement altres entitats i enviaran el missatge que ara la societat, massa estressada i emprenyada, està desitjant escoltar: no patiu, que afluixem una mica la pressió, que entre tots anirem fent fins que les coses millorin i que ja ho trobarem més endavant. Amb els interessos que toqui, és clar… 

Tanmateix, estem davant una excel.lent campanya publicitària i de rentat de cara del banc més potent i qui sap si d’un sistema financer que comença a entendre que ha de guanyar complicitats o encara tindrà problemes més seriosos… I ara que hi penso, un banc és dels accionistes (amb permís de don Botín), i per tant un negoci sobirà, raó per la qual la seva jugada té més mèrit. Però les caixes, les caixes… amb les seves suposades finalitats socials, que no són només l’obra social-publicitària, no haurien d’haver estat les primeres a moure fitxa seriosament?

(Diari de Terrassa, 27.07.2011)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes