La dosi justa d'anestèsia

El nou catecisme, en versió Banc d’Espanya. No es tracta de treballar més per menys. Uf, vam respirar tots alleujats! Sort que ens tranquil.litzen, després de les sàvies paraules de l’autoritzadíssim president dels empresaris espanyols (CEOE): no és que calgui treballar de valent per quatre duros, sinó que cal fer-ho millor i amb més productivitat. Ah, ara sí que ja podem respirar: només haurem de treballar més hores si no aprofitem a fons les noves tecnologies. Paraules nobles com qualitat, competitivitat, productivitat, no espanten ningú. I amb el toc tecnològic, ja tenim servida l’anestèsia social, que un empresari de reconegut èxit i prestigi mundial com Díaz Ferrán havia posat en perill amb la seva brutal sentència.


El cert és que deuen estar segurs de que ens els creiem i ens els creurem diguin el que diguin: van destil.lant l’ortodòxia en dosis homeopàtiques, totes en la mateixa direcció. Apareixen bàsicament tres grans línies que descriuen la post-crisi. 1) Un conglomerat financer que ens ha ficat en la crisi, l’hem salvat per evitar l’abisme i encara en treurà profit: la banca, els mercats, els obscurs senyors del diner, els bancs centrals com a còmplices necessaris, les grans corporacions que no tenen problemes de liquidesa ni de crèdit… Per a ells, “business as usual”. 2) La petita i mitjana empresa, condemnada a la sequera de crèdit, i espera’t, que encara pot ser pitjor. El crèdit disponible es destina mentrestant a finalitats molt menys filantròpiques que engegar la màquina de crear feina i riquesa. El diner crida el diner, així, en abstracte. I els impostos que siguin simbòlics, sisplau, una propineta. 3) Una classe mitjana empobrida ràpidament, grans sectors de treballadors que treballen més per menys (i si compten el que deuen al banc, la depressió ja és absoluta), avantatges socials en fase de suau retallada o d’enduriment, impostos creixents…


Però no, no ens hem d’espantar, que no haurem de treballar més per menys sinó ser més productius. Com farem el miracle, en el supòsit que depengui dels treballadors i no d’algun petit factor més que se’ns deu estar oblidant? Ah, misteri. Ja ens ho faran saber en el moment oportú i amb la dosi justa d’anestèsia i de por combinades. D’aquí a cinc anys, quan fem números, ens n’adonarem de la monumental aixecada de camisa que estan perpetrant a plena llum del dia i amb traidoria.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes