Ignorar les bones idees no és bona política. Vinguin d’on vinguin. Arribin fins i tot a destemps i contaminades pel frenesí electoral. Es el cas del “concert”, cosa a la qual li podríem un nom una mica menys ancestral, menys foral, menys carlí. En el fons, la idea sempre ha planat sobre l’autonomisme català: fer com els bascos i navarresos, quina enveja... Ja és casualitat que el tema rebroti en època d’eleccions i just quan tenim sobre la taula obert en canal el pobre Estatut, però la política és així: oportunisme, en el millor i en el pitjor sentit. I davant les febrades independentistes, el concert i el federalisme són camins infinitament més pragmàtics per arribar a bon port sense fer massa trencadissa a la societat catalana. Tenen aquest mèrit compartit, què hi farem.
El concert no és tan diferent del federalisme, tampoc: són parents. I no llunyans. L’únic que és més concret, més directe. Fins i tot més publicitari: titular senzill, poc sofisticat, fàcil d’entendre. Sentiments i euros al mateix temps: una bona fórmula. Cadascú es queda amb els seus impostos i destina una part a un fons comú, per a les necessitats comunes, i una altra part per compensar desequilibris durant un cert temps.
Si el concert econòmic ha de ser el model basc (em quedo amb el que em dóna la gana, procuro que a sobre em subvencionin, i ja s’ho aniran fent), evidentment que Espanya és inviable. Espanya paga, ben a gust, un altíssim preu per l’espanyolitat d’Euskadi, però es pot permetre aquest luxe i aquesta grollera injustícia. Tanmateix, hi ha altres fórmules, més sensates, que són les que s’apropen essencialment al model federal. Una llàstima que a les espanyes els federalistes calgui buscar-los amb lupa (amb l’excepció de Pedrojota, que se n’acaba de proclamar, sense manies), però tard o d’hora se n’adonaran que tampoc no van enlloc. Es més ric o pròsper el sud d’Espanya, o certes parts de Castella i Lleó, o altres regions/comunitats que són receptores de solidaritat i d’euros? En absolut. I justament aquest és el gran eix territorial de la política espanyola, drenar recursos de les “províncies” més riques i dinàmiques, sense arribar a ofegar-les del tot, i traspassar-los a les suposadament més pobres o menys dinàmiques, a veure si ho aprofiten, i mentrestant fer cada vegada més poderós Madrid.
El concert o el federalisme, fins i tot el light, grinyolen en aquest panorama musical. Però al vell model li queda corda com a màxim per a una o dues generacions de catalanets. I després, cap al 2022, no sé pas si hi seran a temps…
