El TC té una gran virtut: és previsible, ja sabem de què van, a qui es deuen i què faran. Problema? Que per aquestes terres catalanes, no tan sedicioses com sembla, els promotors tampoc no saben quina mena de referèndum volen i poden fer. Per poc que patinin, els sortirà un altre 9-N. Aquell va estar bé com a crit d’atenció, sens dubte, però repetir-lo no servirà de res. Cal fer política, estratègia i aquestes coses. Cal paciència, és a dir, no posar dates que ja se sap que són somiar truites. Cal parlar. Cal pressionar, cal fer soroll, cal argumentar... Etcètera. Totes aquestes coses, per l’ordre que es vulgui, amb poc partidisme i tacticisme, i durant molt de temps.
O es declara la independència un dia de bon matí i ja veurem per on surt el sol (d’entrada, la meitat dels catalans desobeiran aquesta independència) o es pacta un referèndum amb totes les de la llei, per difícil que sigui convèncer l’espanyolisme raonable, que també existeix. No hi ha més. I el TC ho recorda clarament: el full de ruta no és res més que una fugida cap endavant, ia sobre hi ha gent que ho sap perfectament i juga a altres coses... La política catalana és així, tan italiana i tan espanyola alhora...
