Tanmateix, el gest revolucionari diria que és un altre, el que realment qüestiona el sistema i evidencia que la “constitució” (en minúscules, perquè és el text i el respecte al que significa el text, que no són el mateix) cada dia existeix una mica menys. No anar al jutge quan et criden. Aquest és el gest provocatiu: passar del sistema.
Un gest, el dels cupaires, simètric als que sí van al jutge, però a embolicar la troca: els Pujols, els de la Gürtel, els dels EREs, tota aquesta immensa multitud d'acusats i advocats que sí, van al jutjat, però més aviat a passar-se la llei per on tots sabem.
Són gestos diferents? No tant. Uns i altres han decidit que viuen en un altre món. Uns tenen el sistema al seu favor (ple d'argúcies per escapar del pes de la llei, per fer totes les trampes del món) i altres tenen els policies que els van a buscar als autobusos. Així és com funciona. Però tan antisistema són els uns com els altres. Més enllà de les simpaties personals (tinc claríssimes les meves, tot i no anar en el mateix vaixell), els dos extrems són evidències de la decadència del sistema en el qual es basa tot. Diguem-ne “el del 78”, si volem. Però està més mort que viu.
Als tribunals es fa cada dia més evident: ens hem convertit en un país de jutjats i fiscals, de lleis dures i tramposos protegits, mala cosa… El de menys acabarà essent cremar la foto del rei Felip VI o tenir-lo cap per avall a la comuna al costat del seu avantpassat Felip V. Més que res, perquè aquest rei i el que representa ja és una ficció. Fins i tot ell ho sap, tot i que dissimula prou bé.
