Vint-i-dos milions
d’euros. Per aquí estaria la xifra que hauria d’aportar l’Estat
per crear un fons d’emergència que evités els talls
d’electricitat a famílies arruïnades i empobrides. “Vulnerables”,
en diuen, tècnicament. A aquesta quantitat caldria sumar els milions
d’euros que ajuntaments i comunitats dediquen, d’una o altra
manera, a cobrir despeses d’electricitat a través dels fons
socials. I uns cent vuitanta milions del “bonus social” ara
vigent i força criticat.
Fem una mica de demagògia, vinga: comparat
amb el rescat de les radials de Madrid, els rescats bancaris del
Frob, els embolics immobiliaris de la Sareb o el Castor de
Florentino, és una misèria. Amb totes les lletres: una xifra
ridícula que permetria acabar amb un drama vergonyós.
Es posaran
algun dia d’acord al Congrés per afrontar seriosament la pobresa
energètica, els desnonaments, els abusos hipotecaris? Qui sap. Massa
pressa no tenen, no. Per una cosa o l’altra, passen els anys, es
posen alguns pedaços simbòlics i mai no es dóna resposta digna a
una indignitat injustificable.
Que hi poden haver abusos? Sens dubte.
Que es poden prevenir, controlar i fins i tot castigar? També. Però
agafem aquestes xifres i posem-les al costat d’unes altres. Per
exemple, del fet que el rebut elèctric ha pujat pràcticament el
doble en pocs anys, que és exactament el doble que a la resta de la
Unió Europea. Per exemple, els vint milions diaris de beneficis nets
que tenen les elèctriques, que vindrien a ser més de cinquanta mil
milions des del primer any oficial de la crisi, el 2008. Per a elles
no hi ha hagut crisi, al contrari: una època daurada. Durant la qual
han tallat l’electricitat a uns set o vuit milions d’habitatges,
una dada que amaguen perquè és d’una obscenitat gegantina.
I amb
tot aquest negoci, i els negocis paral·lels que s’alimenten, no hi
ha manera de trobar una solució digna, justa, sensata i barata a la
pobresa energètica? Doncs, no. En aquest país, no. Ni l’habitatge, ni la llum, ni els bancs, ni..., ni..., ni...