Per què? Això ja
depèn d'on vulgui arribar cadascú. Els que, de moment, ens quedem a
l'estació Referèndum i ja veurem si arribem o no a l'estació
Independència, hem d'aplaudir que se la juguin per desbloquejar la
política espanyola i per forçar una negociació seriosa. Res
d'eufemismes com “diàleg”, diem les coses pel seu nom:
negociació i debat i després votació. En referèndum, per suposat,
i seriosament, sense trampes ni castells de focs. De manera que
respecte, moltíssim. I agraïment també, perquè necessitem sortir
democràticament d'aquest fangar, pel bé de Catalunya i d'Espanya.
Però fins aquí.
Si es tracta
d'arribar al martirologi, que no deixa de ser una forma de
propaganda, no. Necessitem política i no èpica, líders i no
màrtirs. Sobretot líders, amb visió, amb pols, amb idees i
capacitat d'empatia i intel·ligència emocional i política. Poca
broma, una carta als Reis… Però això és el que cal. La
“judicialització de la política” és un bon marc mental, però
amaga una falsedat i una veritat. La segona: és una forma de guerra
sense tancs, no ens enganyem. La primera: algú s'espera que un
govern no intenti utilitzar les lleis, per injustes que siguin?
Òbviament, a base de jutjats no anirem enlloc i només ho emmerdarem
tot més. És evident que a base d'empurar-se gent no es fa política,
només es creen nous problemes.
Els amos dels
fiscals i jutges haurien de saber-ho, si volen. I si no, que prenguin
nota: els màrtirs sempre són el pròleg del pas endavant definitiu.
Si això busquen, ho tindran, i no trigarà massa. Però tots plegats
hi perdrem bous i esquelles.
