Diuen sempre el mateix, però al final els desastres bíblics es reparteixen democràticament i de forma inversament, perversament proporcional: paga més qui menys té.
És obvi que ja els va bé que el sistema de pensions faci fallida: hi ha grans interessos esperant un fabulós negoci de pensions privades, que tampoc no resolen res. Per tenir una pensió digna a base d’estalvi privat, es calcula que cal disposar de dos a tres-cents mil euros... Aquest és l’horitzó cap al qual avancem, arrossegant un sistema injust, que s’ha aguantat per fer més digerible la crisi i no inquietar els votants més vells dels principals partits, a canvi de castigar els joves. I saben que, llevat d’uns quants lluitadors, la gent parla molt però acaba no fent res i esperant que les coses se solucionin soles: el país funciona així i per això ens colaran tot el que vulguin fins que no canviem.
Sort en tenim de tots els “flautes”, joves o menys joves, que almenys intenten despertar les consciències i que no es resignen a continuar perdent. Potser no guanyaran, però sense ells encara hi perdríem més.
