No serà políticament correcte dir-ho, però les coses, a vegades, tenen pocs matisos. Això és una forma de guerra, agradi o no reconèixer-ho. I si fa mandra lluitar a les guerres, què hi farem: no patim, te les acaben portant a casa un dia o un altre. Ah, que no és progressista dir això? Crec que sí, però és igual, perquè, insisteixo, et porten la guerra a domicili i així se solucionen tots els dubtes. La solució és Trump, Le Pen i totes les velles animalades en les que ja hem caigut unes quantes vegades? Ni de conya. Però, més enllà de què no ens escaparem de respondre amb guerra a la guerra, perquè no té remei, com en el fons ja sabem, la sortida està en els valors i en la fermesa per defensar-los.
Qui es pensi que a base de respostes tèbies, covardes i ensucrades a l'islamisme radical se'n sortirà, va llest. Qui es pensi que això és una guerra de religions, s'equivoca. És una oportunitat de progrés, ni més, ni menys. Si som igualitaris, feministes, laics, tolerants, respectuosos, siguem-ho amb totes les conseqüències. I exigim, raonablement, amb una mica de paciència i temps, però no de fluixera de cames, que ho siguin els que volen viure aquí. Acceptem que toca plantar cara, perquè toca, ens agradi més o menys, però aprofitem per fer passos endavant: igualtat, llibertat, fraternitat, justícia, il·lustració. Educadament i amb fermesa. Siguem dignes del que hem estat i del que representem, de la part millor del que hem estat: no fem d'Europa un país atrinxerat, però tampoc indiferent, poruc, endormiscat.
Hi ha una magnífica oportunitat de recuperar l'ànima d'Europa, just quan l'assetgen, la menystenen, l'agredeixen. No contra ningú, no en nom de cap déu, sinó en nom només del progrés humà. Però si no sabem ser europeus, i pagar-ne el preu, no ens queixem després dels populismes tronats que ens enverinen el poc que queda de la nostra ànima.
 Canadà… O qualsevol punt d'Occident, un O...){kind=link}