(9.11.2016)
Fa uns trenta-set anys que Catalunya no té llei electoral pròpia.
Funcionem amb la llei general espanyola. D'entrada, això no hauria
de ser ni bo ni dolent, pel fet de regir-nos per una llei espanyola,
que és el país, nació de nacions, estat o cosa a la que pertanyem
i continuarem pertanyent encara força temps. Que sigui espanyola no
és el problema, excepte per a aquells als quals els fa fàstig, més
o menys dissimulat, tot el que sigui espanyol.
El problema és que la
llei és molt millorable, que fa trenta-set anys que ningú no ens
prohibeix canviar-la i que la culpa no és de l'Estat malèfic, sinó
de la política catalana i dels seus partits dominants. No hi ha
hagut mai manera de què es posin d'acord.
Quin és l'obstacle? El
mateix que al conjunt d'Espanya: als partits no els agrada allò tan
clàssic, “una persona, un vot”. Ni els agrada ni els convé. A
base de martingales diverses, a les generals i autonòmiques (però
no a les municipals), els vots d'un lloc valen més que els d'un
altre. És a dir, hi ha partits als quals els costa moltíssim treure
diputats i a d'altres els és facilíssim.
Diuen que la llei actual
facilita la governabilitat, però això és una mentida com una casa.
Simplement, premia el partit guanyador i aquells llocs en els quals
el partit guanyador pot guanyar més fàcilment. Així tenim la vella
discussió: què val més, guanyar en vots o en escons? I no ens
adonem de la perversió: guanyar en vots no significa forçosament
tenir més escons.
Aquesta és la gran trampa de la democràcia
espanyola i catalana: els vots no valen el mateix, fet que es
justifica amb excuses de tota mena, que curiosament sempre porten a
premiar uns determinats partits.
I clar, a qui li interessa canviar
això? Al que guanya, mai, per suposat. De manera que trenta-set anys
després, estem com al principi: el Parlament, tan enfeinat com està
amb la desconnexió, ha trobat un moment per tornar a reprendre el
tema per enèssima vegada en quatre, quatre, dècades. Això sí, ho
porten discretament. Si fessin massa soroll, potser haurien
d'explicar massa coses que no serien fàcils d'explicar. Ni culpa de
Madrid, ves per on.