La gran manifestació de Podemos a Madrid, aquest de setmana, va en aquesta línia: ha escenificat un poderós canvi en la política espanyola, que ja veurem en quin percentatge de vots es traduirà. El que ja no hi ha dubte és que es tracta d’un fenòmen potent i en fase de consolidació. Quants eren? Cent, dos-cents mil, tres-cents mil? Moltíssims, en qualsevol cas. Proporcionalment, menys que els de les grans manifestacions sobiranistes a Catalunya, però igualment dignes de ser escoltats.
Problema d’aquest país? Que la política partidista funciona per altres canals i no escolta el carrer ni de casualitat, llevat d’algunes meritòries excepcions i llevat també de gran part de la política local, que no pot evitar tenir la realitat davant dels nassos.
Aquest és un país singular, on no importa que surtin centenars de milers de persones als carrers. Com si plogués, vaja. El mateix passa amb els escàndols de corrupció: soroll remot de pluja, tu ves xiulant, fes veure que no passa res, despista i ja se n’oblidaran... Qualitat democràtica, en diuen.
Una i altra vegada, la política d’aquest país es mostra obstinadament sorda i cega, paralitzada: el país es mou, la seva política no.
No estic dient que calgui fer cas a tothom qui es manifesta, evidentment, però sí escoltar, respectar, dialogar. Sabent sempre que al capdavall la solució és votar, sens dubte. Però entremig hi ha un ampli ventall de possibilitats per fer política, que no per força significa estar d’acord. La indiferència, l’aïllament, la supèrbia, són un símptoma més d’un estat de descomposició que es va agreujant. I que ho va corcant tot.
(3 febrer 2015)
