El padrí, l'hereu i "la famiglia"

No és que em facin gaire pena els Pujols, la veritat, però els ha tocat ser cap de turc de tota una època. Dinamita pura en mans dels ministres "dinamiteros" per excel·lència, Fernández Díaz i Montoro. Gent sense manies per embrutar-se les mans i amb un "desparpajo" típic d'una Espanya que aplaudeix la cara dura de l'Esperanza Aguirre: un país brut, que no castiga la brutície.

Però ni els Pujols  van ser els únics que van tractar Catalunya com si fós el seu “cortijo” (hauria de dir “reialme”, ja ho sé), ni és just afirmar que l’únic que volien és enriquir-se i compensar els serveis a la pàtria. Les persones som més complexes i tenim més matisos. La política no va de matisos, però la vida sí: cal jutjar sense carnet, sense odi, amb una mica d’eqüanimitat. 

Al fons del retrat devastador del pujolisme tenim un personatge tocat però resistent: l’hereu Mas donant la cara i intentant salvar-la sense trair el seu padrí. El seu és un paper molt difícil: per a un home calculador, fred, “trepa” i interessat com ell, té el seu mèrit. 

Diguem-ho clar: els Pujols van fer coses normals. Coses que va fer moltíssima gent de tots els partits. No tothom, per suposat. Però sí molts dels que s’escandalitzen, hipòcritament, sense passar-se, no fos cas que surti tot… 

Als Pujols els tocarà pagar (moralment segur, judicialment ho dubto) en proporció al que van treure del "cortijo català". Què hi farem. I Mas haurà de pagar el seu propi "impost de transmissions" com a hereu i aliat de "la famiglia".

Tanmateix, hi ha un aspecte relativament positiu a remarcar. No siguem pessimistes ni tampoc caiguem en el cofoïsme de sempre: no hem vist debats parlamentaris similars ni a Extremadura, ni a Andalusia, ni a València ni a Madrid. Ni els veurem, l'Espanya actual no va d'això, sinó de tapar la merda com es pugui i aguantar fins que la gent s'acostumi.

Fins i tot entre les clavegueres hi ha categories: n’hi ha de més o menys putrefactes. I Catalunya està entre les que menys en són, les que (amb totes les dificultats i trampes del món) hi ha gent (honorable, però humana) que intenta ventilar una mica. 

Això no és “qualitat democràtica”, com alguns ens volen fer creure. Ni fa superior Catalunya en res, òbviament. Però tampoc no és el mateix menú d’excrements que ens ofereix  a diari la política espanyola, sempre tan segura de comptar amb la submissió d’un poble meravellós, digníssim, del qual en formem part, però massa habituat a ser esclau. 

No és la revolució, ni falta que fa, ni és una meravella per la qual haguem de cantar les excel·lències del país (com alguns fan aquests dies), però almenys dóna certes esperances: no és tampoc la pornogràfica indecència en la qual està caient precipitadament aquest país, aquesta Espanya que arrossega Catalunya en la seva caiguda.

(11 febrer 2015)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes