Ningú no arriba enlloc sense trair-se ni sense trair, i molt menys sense haver ficat la pota.
Al país de Xauxa ja podria ser, però en aquest planeta les coses van d’una altra manera. I no ho dic amb cinisme, sinó amb realisme, que és el que porta a una raonable exigència moral.
Esperar la puresa absoluta de l’ésser humà és somiar truites, en la política o allà on sigui. No existeix. L’únic que podem determinar, més o menys, és la dosi màxima de merda (literalment, ho sento) que estem disposats a acceptar. I després, com es gestionen, i es purguen, els “pecats” més o menys venials que s’arrosseguen.
Dos exemples, a sumar als del “club Gürtel” i als del “club Pujol”. Un: el de Pedro Sánchez fulminant Tomás Gómez. Acaba de guanyar tones i tones de credibilitat. I d’enemics, d’aquests “kamikazes” i “space cowboys” que li mouen la cadira. Un altre exemple: la nefasta, i incomprensible, gestió que està fent Podemos dels pecats (venials? venals?) dels seus líders, dels embolics de diners que no acaben de quadrar i de les males jugades.
Esperar que algú arribi a “número ú” amb la virginitat intacta és d’il·lusos. Però la virginitat masculina o femenina té graus, com els té la prostitució.
I, sense esperar miracles ni perfeccions impossibles, ni coses que la resta dels mortals no ens podem demanar a nosaltres mateixos i fem la vista grossa, tenim dret a exigir una política per sota dels nivells tòxics de verí que té l’actual. Puresa, no, perquè és impossible. Diguem que un límit màxim de tolerància als pecats.
La regeneració moral que necessitem hauria d’anar per aquí. Primer, un pacte ètic i una tolerància raonable, difícil de fixar. I després una exigència radical a partir de la línia vermella. Perquè el que cal amb urgència no és només fer eleccions, com si això ho resolgués tot, sinó refundar moralment, èticament, aquest país.
(12 febrer 2015)
