Al món hi ha altres models, clar. I entre ells destaca, per la seva curiositat tan nostrada, el model català: es convoquen a nou mesos vista, el 27 de setembre, després d’un caòtic i patètic procés en el qual han brillat amb llum pròpia Mas, Junqueras i la resta de “líders” -amb moltes cometes- de la política catalana. Tàndem Forcadell-Casals inclòs.
Tant marejar la perdiu per a això: també les haurien pogut convocar el dia de Sant Esteve o la setmana dels tres dijous, hauria estat encara més original. No deixa de ser un “tret diferencial” d’aquests que tan agraden als que s’exciten subratllant diferències, reals o imaginàries.
Ara ja tenim data però no sabria dir si tenim res més. Unitat? I un be negre, en el cas que faci falta unitat en una democràcia, que jo diria que va d’una altra cosa… Justament del contrari: de com decidir entre coses i persones diferents.
Idees clares? Ni una, ni de casualitat: “embolica que fa fort”, com de costum. Molt viatge a Ítaca, molta DUI, moltes "estructures d'estat", molts "actes de sobirania" i molta poesia lírica... Però el que no hi ha és cap guió ni full de ruta que s’aguanti: tot forma part de la mateixa cerimònia de la confusió, fruit de la improvisació, de posar en marxa un tren molt potent sense saber on anem ni com s’hi va…
Tu tira, que ja anirem veient què fem, i qui dia 27-S passa, any empeny.
Mentrestant, nou mesets més de campanya electoral, de confusió, a veure qui la diu més grossa. I el país, per variar, sense govern i amb el parlament dormint una mena d’eterna migdiada.
Espanyols potser no, val, perquè Espanya és un desastre i no sé pas si té remei, però fem-nos francesos, sisplau… Total, ja tenen un primer ministre d’origen català. Que, per cert, actua com el que és, un polític francès, a anys llum de la qualitat de la política catalana…
(16 gener 2015)
