L'alcalde musulmà de Rotterdam

Rotterdam té un alcalde musulmà des del 2009, Ahmed Aboutaleb. Va emigrar des del Rif (Marroc) a Holanda quan tenia quinze anys. Va aprendre holandès molt ràpidament. Va estudiar enginyeria electrònica i va treballar de periodista.  I es va dedicar a la política, en el Partit del Treball, fins que va arribar a ocupar un alt càrrec al govern de coalició de socialdemòcrates i democristians, abans d’arribar a l’alcaldia de la segona ciutat del seu país. 

A Holanda hi ha un partit racista, el Partit per la Llibertat, que el va rebre així: “Amb ell com a alcalde, Rotterdam serà com Rabat. Aviat tindrem un imam d’arquebisbe, això és de bojos”. Era tan ridícul com posar un holandès d’alcalde de La Meca, deien. 

Set anys després, Rotterdam no s’ha convertit en Casablanca i el seu alcalde continua dient coses molt clares, amb l’autoritat moral que li dóna ser d’esquerres, ser europeu i ser musulmà. 

Fa uns mesos va dir als gihadistes que volien anar a la guerra santa a Síria: “Si la nostra societat els sembla depravada, que se’n vagin i que no tornin”. 

I després de l’onada d’atemptats de París va tornar a parlar amb una claredat admirable, conscient de què ningú no el podia acusar ni de ser antimusulmà ni de no ser prou holandès: “Si no t’agrada la llibertat, en nom de Déu, fés la maleta i ves-te’n”. Frase digna de ser emmarcada. Com aquesta: “Si no t’agraden els humoristes, fote’t. Ves-te’n d’Holanda si aquí no trobes el teu lloc”. Més clar, més rotund, impossible. 

L’alcalde de Rotterdam, que sap perfectament com se les gasten els gihadistes, no és un ingenu ni un suïcida: defensa senzillament, sense pèls a la llengua, el seu país... 

El Marroc? No, Holanda.

La cultura, la llibertat, la convivència, la igualtat entre homes i dones, la laïcitat de l’Estat, l’educació.  El dret de les nenes musulmanes a anar a la piscina. I fins i tot a portar mocador al cap, però només si ho decideixen lliurement. O a ensenyar el tanga, si volen.

És a dir, els valors que li han permès ser holandès sense renunciar a ser musulmà. 

Sense ni una gota de racisme o d’islamofòbia: europeïsme, en diuen. Amb un punt de radicalitat, sense manies. Insòlit, sí. Però l’ideal d’Europa comença a demanar justament això: dir les coses pel seu nom. I a qui no li agradi, que se'n vagi: per ser europeu cal voler ser europeu.

Ens ha costat massa arribar fins aquí com per renunciar-hi alegrement. 

(17 gener 2015)






Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes