Grècia/Syriza/Μπορούμε: un prototip del futur?

Jo no correria massa a confondre els desitjos i les il·lusions amb la dura realitat. Sento dir-ho, tot i l'evident simpatia (un punt distant) que m'inspiren el moviment Podemos i alguns altres.

La política grega ens donarà, els propers mesos, una experiència impagable: veure en directe una potent revolució democràtica en el context d’una Unió Europea dominada per la “bancacràcia”. Interessantíssim. Més encara en un any en el qual anirem a votar tres vegades, tres. 

A Grècia passaran moltes coses, perquè la bona política (i Tsipras és un excel·lent polític, com Iglesias) fa que passin coses, en comptes d’anestesiar o fossilitzar un país: els governs espanyol i català són dos magnífics exemples d’aquesta nefasta política. 

Què passarà? Més enllà de desitjar que els grecs se’n surtin, posem que al 50 o 60%, ni idea. Veurem. 

De moment, un mix de bany de pragmatisme i de recuperació de la dignitat. Contradictori: un pacte (intel·ligent i perillós alhora) amb un partit de dretes força reaccionari, un gest de laicitat (prometre civilment i no jurar el càrrec davant de Déu), una renúncia (la separació Església ortodoxa-Estat), un pas endavant (augmentar el salari mínim), una mica de canya a la Troika però obrint vies per negociar... 

La política real és això: xocar contra la realitat, que normalment no es deixa transformar a la primera ni a la segona. La qual cosa es tradueix a trobar el punt exacte entre acceptar amb realisme les limitacions als somnis i no caure en la rendició o la traició. No és gens fàcil de trobar.

Grècia ens oferirà els propers mesos una mena de “reality show” polític que ens servirà de mirall a nosaltres: vivim en una realitat diferent, sí, però no tan diferent. 

Una vegada més, Grècia pot ser escola i banc de proves de la nova democràcia que necessitem: un país petit, poc important, però amb una càrrega simbòlica extraordinària. 

Grècia no és un país qualsevol, per raons històriques i mitològiques. 

I a sobre, ha estat també el banc de proves de les brutals i estúpides polítiques europees. Bé, estúpides no ho són per a tothom: són intel·ligentíssimes per a aquells que se’n beneficien, la “bancacràcia”, la “corruptópolis”. A veure si ara surten de Grècia polítiques intel·ligents per a la majoria... Jo diria que, amb una dosi catàrtica de realisme, però no d'hipocresia (quantes paraules gregues...), no anem per mal camí...

Depèn de si l'onada Μπορούμε sap entendre de què va l'esquerra al segle XXI i qui són els seus aliats o els seus enemics...

(28 gener 2015)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes