Les caixes continuen essent una bona idea del segle XIX, perfectament vàlida per al segle XXI: una mena de cooperativa, sense controls polítics ni coses estranyes, sense aventures, sense especulació, sense targetes “black”, sense directius divinitzats ni sous astronòmics.
És a dir, entitats financeres enganxades al territori del país, al servei de les persones i les famílies “normals”, de les empreses “normals”.
Entitats petites o mitjanes, que generin riquesa al seu territori, que prenguin les decisions en aquell territori, que facin les coses ben fetes i a poc a poc. Com les d’Ontinyent i Pollença, vaja, dues supervivents del catastròfic procés que ha posat tot el sistema financer espanyol en quatre mans, com si fos un “cortijo”, i que a sobre ha contribuït decisivament a arruinar el país.
És viable una caixa? Sens dubte que sí. És necessària? Sens dubte que sí. Es pot construir ara una alternativa al sistema financer que ens han imposat, gràcies als errors dels genials directius de tantes caixes difuntes? Sí, però no és gens, gens fàcil.
L'amic Joan Olivé vincula el seu projecte a una hipotètica independència de Catalunya, per complicar-ho encara més, però dubto molt que hi tingui res a veure: els diners són els diners i millor no barrejar-los amb altres coses. Recordem el vell model: caixes de pensions per a la vellesa i d'estalvis, "montes de piedad", la cultura de l'estalvi sensat, coses d'aquestes...
Ja serà prou difícil que arreli aquest projecte de caixa o qualsevol altre: la “crosta empresarial”, que és un subsector de la casta hispànica/catalana, no té cap mena d’interès a qüestionar l'actual “statu quo”. Ja els va bé.
I en tot cas, si nasqués alguna caixa d'estalvis, el que intentaria fer "la crosta" és mangonejar-la, com ha fet sempre a totes les caixes: la casta empresarial és un tap per al progrés econòmic d'Espanya i de Catalunya, sobretot de petits i mitjans empresaris i emprenedors.
Una nova caixa ha de néixer des de la base, des de la societat, amb idees molt clares, amb fórmules democràtiques que no siguin un obstacle per al bon funcionament del negoci i que impedeixin que el projecte sigui piratejat pels de sempre. Lluny, molt lluny, dels mateixos que van arruinar les caixes i ens donaven lliçons de finances galàctiques. Lluny de la Generalitat, lluny del govern espanyol, lluny dels partits polítics, lluny dels pirates de les finances, lluny de les immobiliàries...
Pot passar això en aquest país tan endormiscat, tan pendent del seu melic i tan indiferent al seu propi futur? No ho tinc clar. Ojalà, però...
Catalunya ha perdut molts, molts trens, i no per culpa de Madrid: gran part del problema està aquí, aquest és un país bloquejat.
Tanmateix, van sortint algunes coses noves, idees engrescadores que insinuen canvis profunds i donen una mica d'esperança. A veure si una d’aquestes coses noves és la reinvenció de les caixes…
(27 gener 2015)
