La muntanya de merda (literalment, és a dir, amb totes les lletres, soni millor o pitjor) ens ofega per un igual. És ben nostra i ben nostrada. I els estranys embolics del Mas, dels Puig, dels Pujol-Ferrussola, del Prenafeta, són fets diferencials? No gaire, diria jo. I el bonic trio de l’Alavedra, el “Bartu” i el Luigi? Costa trobar-hi diferències amb “equips”similars a qualsevol indret de les Espanyes. Per no parlar del cas Millet-Palau, la mare de totes les batalles, l’excrement més representatiu d’un model de país on tothom “pringa” i tothom calla. O del Núñez. O del famós 3% del que mai més no se’n va parlar.
La llista és infinita. Catalunya en estat pur. Espanya en estat pur. Més espanyols no podem ser, i no ho dic en absolut amb un sentit pejoratiu. Purament descriptiu. La corrupció no és una plaga bíblica que hagi arribat des de més enllà de l’Ebre. Madrid no ens obliga a aguantar un sistema corrupte: és tan nostre com el pa amb tomàquet, sense oblidar que hi ha molts dubtes sobre quin és l’autèntic origen del pa amb tomàquet.
I això on porta? A no res i a tot: m’és absolutament indiferent que Catalunya sigui independent, autònoma, un protectorat o una colònia, si ha de ser aquesta mena de país. Si la “marca Catalunya” és la “marca Pujol”, o els intents descarats per tapar i dissimular totes les escombraries que empastifen el país, a on se suposa que anem? Cap a la República Independent de la Cosa Nostra? Aprofitant que estan dinamitant “el procés” des de dintre, potser que ens ho pensem. Insisteixo, com a “boutade”, o no tant: i si ens fem francesos? O alemanys, però de veritat?
(30 gener 2015)
(30 gener 2015)
