Primer cal valorar curadament tots els detallets de la posada en escena: que si el silló, que si les fotos familiars, que si el pessebre. En la ment del súbdit que vol fer mèrits, tot té un missatge ocult i profund que convida a la reflexió
Després, es procedeix a la disecció respectuosa de cada frase, a la recerca d’unes suposades claus que ens han d’il·luminar a tots. I si no acabem de trobar res que valgui massa la pena, sempre podem dir, com Pablo Iglesias, que estem d’acord en la diagnosi: a veure si la Leti ens envia un whatsapp i quedem per fer petar la xerrada… O com altres comentaristes ensabonadors, que es queden tan amples dient que és impossible estar en desacord amb el missatge reial.
Els graus de piloteig són tan diversos com els estils de fer la genuflexió, però tenen en comú la mateixa submissió mental que tan de mal ha fet a la democràcia en aquest país: lliuri’m Déu de pensar pel meu compte… Havent-hi neurones coronades que ens diuen quatre frases boniques i vagues, tot i que amb un to enèrgic i impecablement executat, per què hauríem de portar-li la contrària a aquest senyor, membre d’una nissaga monàrquica tan exemplar com la dels Borbons?
La tradició, doncs, és meravellar-nos amb la buidor i buscar-hi el que no trobarem mai: idees. Ah, sí, resulta que esmenta Catalunya, la crisi o la corrupció: al·leluia! I què ha d’esmentar, el misteri dels tres reis de l’Orient? Tanmateix, el botafumeiro no s'atura...
Però, de veritat algú pot pensar seriosament que al discurs de Felipe VI hi ha algun contingut mínimament interessant que mereixi dedicar-hi tres segons, alguna idea que ens estimuli a construir de veritat un país millor? Ni una. Per moltes voltes que li donin, en català això té un nom: un pet bufat. Reial, sí. I solemne. Però bufat.
(27 desembre 2015)
